Qui som?

 Hayzam Luna

El meu primer contacte amb la literatura va ser quan jo era molt menut, tindria dos o tres anys. Eren dos llibres que ma mare em llegia abans de dormir. El primer, Cuentos para irse a la cama d´Enid Blyton. La veritat es que d´aquestos contes no recorde res, però pel que m´ha contat ma mare, eren contes molt curtets i ràpids de llegir. El segon va ser un conte en el qual el protagonista era jo. El fet de que jo siguera el protagonista va fer que el llegira amb ma mare tots els dies i d´aquest si tinc record, ja que el vaig portar a escola per a que tots els meus amics el vegeren. A la setmana següent, dos havien encarregat el mateix llibre amb el seu nom. 

L´argument del llibre era molt senzill. El meu cosí i jo estàvem en un món fantàstic on els peixos eren enormes i podien parlar. Jo tenia la qualitat de respirar baix de l´aigua i per això vaig fer molta amistat amb els peixos. Però hi havia un personatge malvat, el polp huit potes que volia acabar amb el regnat dels peixos. La història conta com lluite amb el polp i utilitzant la intel·ligència faig que s´enredre en les seues potes i no puga vèncer als peixos. Per haver-los ajudat em diuen que jo he de ser el rei dels peixos, però dic que no per a tornar amb la meua família.

Més endavant, em compraren uns llibres d´ animals, en els quals ma mare m'assenyalava l'animal i jo havia de dir de quin animal es tractava. Sempre confonia la cabra en la ovella i em cabrejava a muntó i li tirava les culpes a ma mare. El meu llibre preferit, així com la pel·lícula era El Rei Lleó, ja que el vaig llegir en incontables ocasions.

A partir dels onze anys vaig començar a llegir llibres per a gent més major degut a la influència de ma mare. Ella sempre ha sigut una molt bona lectora i a causa de la seua passió pels llibres i veure-la llegint a totes hores, va fer que jo m'aficionara, sobretot a la novel·la fantàstica. He llegit una gran quantitat de llibres d´aquest gènere durant la meua adolescència, pero vull destacar una autora que em fascinava. Aquesta és Laura Gallego i la seua obra més coneguda és Memorias de Idhun, una trilogia que conta les aventures de Jack y Victoria en un món fantàstic i en molts perills. Altres títols que em van agradar són Crónicas de la Torre y Alas de Fuego.

Com la majoria dels meus companys hauran fer, dos de les sagues més famoses que em vaig llegir van ser Harry Potter i el Señor de los Anillos. La primera, obra de la fantàstica autora J.K Rowling no em cansaria mai de llegir-la i rellegir-la. Em pareix la millor saga de llibres que he llegit sense cap dubte. L´autora consegueix enganxar-te des del primer moment i conforme avança la història no deixa de sorprendre´t i es torna més i més interesant. La segona, escrita per J.R.R. Tolkien, no la volia llegir en un principi, degut a que m´havia vist les pel·lícules ja i ho considerava una tonteria. Malgrat la insistència de ma mare, va ser una amiga qui em va convèncer finalment, i la veritat, tenia tota la raó. No em va decebre gens ni miqueta i els llibres em van semblar molt més complets que les pel·lícules. Hi havia moltes coses als llibres que després no hi apareixen a la pantalla.

Un altres tipus de llibre que m´agradava era el còmic. En primer lloc els meus pares em compraren la col·lecció d´ Asterix i Obélix. Són llibres molt entretinguts, fàcils de llegir i que fan riure a qui els llig. Aquestes raons em fan creure que són adients per a xiquets, ja que la lectura amb imatges pot fer aquesta activitat molt més amena. El meu favorit era un dels primers, “Asterix, el Galo”. Altra de les col·leccions de còmics que m´he llegit és la de Les aventures de Tintín. Les dos són conegudes per tot el món.

Una de les últimes sagues que he llegit ha sigut Las Crónicas de Narnia de C.S Lewis. L´últim llibre, “El príncipe Caspian”, el tenia pendent des de fa temps, malgrat que els tres primers llibres els vaig llegir al poc temps que es publicaren.

En l´actualitat, la veritat es que tinc molt poc temps per a llegir novel·les i llibres. Fent autocrítica, com a futur mestre deuria llegir molt més i no tinc cap dubte que quan vaja un poc menys agobiat de treball tornaré a llegir. En canvi, ara m´agrada molt llegir articles al voltant de temes educatius. Un dels últims llibres que he tingut la possibilitat de llegir-me i m´ha enriquit molt ha sigut el que ha escrit el famós mestre César Bona, Las escuelas que cambian el mundo. Considere que com a futur mestres hem de llegir molts llibres de didàctica, que parlen de metodologies alternatives, recursos diferents, les noves tecnologies… Llegir fa que tinga´m la capacitat de millorar i aprendre i no estancar-se. Un mestre mai ha de deixar d´aprendre i per tant mai ha de deixar de llegir.

No he parlat dels llibres que he llegit a l´escola perquè considere que no són els que més m´ han agradat. Com tot en la vida, quan fas algo per obligació i amb una finalitat que no es disfrutar de la lectura sinò aprovar una matèria no ho pots disfrutar de la mateixa manera que quan ho fas per plaer. Si que vull destacar una activitat que es feia quan érem menudets, “El Contacontes”. En aquesta activitat anàvem un par de vegades al trimestre a veure un teatret d´una obra curteta a la casa de la cultura.

Tomás Raga

               Quan era petit no m’agradava gens llegir, mi primer contacte amb el fet literari que jo m’han recordes, sense tindre en conte les lectures obligades, va a ser uns llibres de dinosaures. Teníem per casa com 11 toms degut a que a mon pare li agradava molt la biologia y al ser uns llibres plens de imatges (incloses imatges 3D, amb ulleres i tot) no me va costar res de tant en tant “pegar-los una miradeta” i aprendre alguna curiositat de aquells grans i fantàstics essers prehistòrics. Estic parlant de quan jo tenia 8 anys i anava a 2ª de primària i encara tingueren que passar uns quants anys fins que me agradarà un altre tipus de llibre amb més lletra i que contaren una historia, no només curiositats aïllades. Aquest llibre del que us estic fent referència s’anomena: ¡Que nos invaden las ratas! (Begoña Oro, 2005) que me’l vaig llegir quan tenia 11 anys, perquè la nostra professora de sisè de primària ens va dir que una autora reconeguda havia fet una historia sobre nostra classe. Més en davant, em vaig llegir Momo (Michael Ende, 1973) es el primer llibre llarg que em va agradar tant per el seu contingut com per la forma en la que es relatava la història. Encara que quant me’l vaig llegir tenia 12 anys, i de més major he retornat a endinsar-me en la seua història, ja que me impacta molt com tracta el tema de l’obsessió que tenen els adults per el temps.

             El següent llibre no obligatori que me va marcar va ser: El Caballero de la Armadura Oxidada (Robert Fisher, 1994) que me’l vaig llegir quant jo anava a 4º de la ESO i m’agrada el fet de que me va fer reflexionar sobre la meua vida, donant-me conte de que no tinc que valorar tant les coses materials y que tinc que ser feliç amb el que tinc y com soc y per poc que siga es prou. Una de les frases que més me va crida la atenció va ser “no es pot córrer, y aprendre al mateix temps” ja que jo soc una persona impacient que viu amb presa i no li agrada gens el procés, sols vol resultats. A més a més, me va impactar molt la seua moralina, que es que hem de lliurar-nos de les nostres barreres (la armadura oxidada) que ens impedeixen conèixer-nos i amar-nos a nosaltres mateixa per a ser capaços de donar y rebre amor. En aquest mateix curs, el meu professor de castellà em recomanà llegir les Crónicas de la torre I, El valle de los lobos (Laura Gallego, 2000) que és un llibre que el vaig començar a llegir sense gana però que en poc temps la profunditat dels seus personatges, el estrany amor entre la protagonista Dana i Kai, i sobre tot com Dana poc a poc va descobrint els misteris de la Torre va fer que despertarà la meua curiositat i continuarà llegint per a endevinar el que ocorria en aquell lloc, la vall dels llops. Aquest es el primer llibre que m’impulsa a que seguirà llegint ja que pertany a una tetralogia y em vaig comprar els 3 llibres que la segueixen.

             Una vegada vaig passar al batxillerat al escollir la línea de les humanitats em vaig obsessionar molt per la mitologia grega, ja que m’agradaven molt els deus grecs y les histories que els rodejaven, encara que segueren fantasioses. Per aquesta raó, vaig llegir-me a primer la Odisea de Homero que encara que es un llibre farragós, la seua historia em pareixia molt entretinguda. La història narra les aventures de Ulises fins a aplegar a la seua pàtria Ítaca i como se les fa per a sortejar els obstacles que van succeint. A més, tracta temes com la fidelitat, la valentia, la esperança i la intel·ligència que posseïa Ulises i que em pareixen molt importants. El altre llibre que em vaig llegir de la mateixa temàtica va ser el de Los mitos griegos (Robert Graves, 2009) que des de el meu punt de vista no és per a llegir-ho tot de colp, ja que conta les histories de cada deu o deïtat i és molt llarg. Però m’agrada molt perquè gràcies a ell vaig esbrinar com creien els grecs antics que es va crear el mon donant-me un altre punt de vista davant les teories religioses y científiques sobre el origen del món. 

 

               En aquests dos últims anys no he llegit cap llibre que no siga obligatori però si que es veritat que he llegit literatura de entreteniment, més concretament del meu esport preferit: el basquet. Com són revistes de la famosa lliga de basquet, la NBA, que tracten temes de actualitat amb un toc d’humor.

               Per a concloure, la diferència fonamental entre la lectura de literatura i el fet literari es que el terme literatura engloba uns tipus concrets de textos escrits per a produir plaer artístic o estètic mentre que el fet literari es el efecte que produeix en el lectors la lectura d’aquest textos (antigament el fet literari es produïa amb l’escolta dels joglars).

Esteban Marqués

En el present text, vaig a realitzar una descripció i reflexió de la relació que he mantingut amb la literatura; mitjançant un viatge per la meua vida, des de la infantessa fins a l’actualitat. 

 Començant per la infantessa (etapa dels 6-9 anys), puc recordar amb l’ajuda dels meus pares, que era un gran aficionat a llegir diversitat de contes, i també a escoltar històries que hem contava ma mare. M’agradava llegir els contes per les vesprades quant tornava de classe, d’aquesta manera els dies que no anava al parc a jugar, llegir feia que les vesprades pasaren volant i entretingudes. Puc destacar concretament tres contes, els quals no hem cansava mai d’ells i podia llegir-los una i altra vegada sense perdre una mica d’interès en ells. Aquest contes eren: La Caputxeta Roja, Pedro i el Llop i Els tres Porquets i el Llop. En el conte de La Caputxeta Roja, recorde que sempre em donava un poc de por a mesura que l’historia avançava i arribava el moment en el que el llop botava del llit i anava a per la xiqueta. 

 En quant al conte de Pedro i el Llop, era un llibre que a més de que m’agradava, li servia a ma mare per ensenyar-me que no hi ha que dir mentides a la gent; ja que al igual que al conte, si sempre estàs dient que et passa alguna cosa i sempre es mentida, el dia que et passe de veritat ningú et farà cas i hauràs de buscar-te les solucions per tu mateixa, per ser un mentider tota la vida. Considere que es tracta d’un conte que te un rerefons molt bo, ja que ajuda a les persones a reflexionar al voltant de dir mentides i les pertinents conseqüències negatives que hi poden tenir. Per concloure amb aquesta primera etapa, també he dir que tenia un llibre anomenat El gran Libro de los Cuentos, en el qual hi havien gran quantitat de contes tradicionals escrits de manera resumida, aquest llibre era un dels meus preferits perquè cada dia em donava la possibilitat de poder triar una historieta diferent per llegir.

D’altra banda, a l’edat compresa entre 10-12 anys, ja van començar a imposar-me llibres de lectura a l’escola, com per exemple El Gegenio o El Secreto de la Bibliotecaria. Aquests llibres havien de llegir-se obligatòriament per després realitzar un resum o completar fitxes amb activitats sobre el llibre. A partir d’aquest moment va començar el meu desencant per la literatura, concretament per la lectura. Mai he comprés perquè s’obliga als estudiants a llegir llibres determinats i concrets, d’aquesta manera no es pot despertar el interès i la satisfacció de l’alumnat en el fet de llegir per gust, per conèixer, per descobrir...

           Durant la meua etapa a l’ESO, vaig seguir sense interessar-me per la literatura per mi mateix,solament llegia els llibres que hem manaven a l’escola. Recorde que ens feien llegir clàssics com Don Quijote de la Mancha, Romeo y Julieta. Sincerament, no m’agradava cap llibre del que ens manaven llegir, potser perquè hem trobava en una època en la que cap llibre aconseguia omplir-me e interessar-me. No obstant açò, quan ja tenia la literatura totalment abandonada, un amic em va recomanar el llibre Campos de Fresas. Vaig decidir-me a llegir-lo amb el pensament de que tampoc anava a aconseguir agradar-me; no obstant això, vaig trobar-me amb un llibre molt interessant que va aconseguir atraure molt la meua atenció. Es una obra que utilitza un llenguatge identificat amb el període de l’adolescència, i que reflexa situacions i problemes molt comuns que es poden viure al llarg d’aquesta etapa de joventut, ajudant a reflexionar i conscienciar-te al voltant d’eixos problemes. Es un llibre que sempre he recomanat a qui he pogut quant he tingut l’ocasió; concretament, el vaig recomanar al meu cosí, ja que ara es troba en l’etapa de l’adolescència i considere que la lectura d’aquest llibre li pot ser de gran utilitat. 

Ara bé, fent una ullada més recent a l’actualitat, he de dir que gràcies a les recomanacions d’una mestra del Batxillerat, vaig llegir fa un parell d’anys títols clàssics com Hamlet, Madame Bovary o El Retrato de Dorian Gray. Concretament, Hamlet va ser el que més em va agradar. Una vegada llegit el llibre, vaig poder comentar-lo amb la meua professora, i parlarem dels diferents temes que assoleix el llibre, com són la traïció, la mentida, l’engany, la falsedat. Es molt interessant poder tractar aquests temes a partir del llibre, perquè et dones conter de són temes que poden afectar a la teua vida o al conjunt de la societat d’un moment a altre, i que desgraciadament es troben molt presents als comportaments i formes de ser de moltes persones.

            Per anar acabant, he de dir que a l’actualitat torne a estar un poc desconnectat de la literatura, he tornar a perdre un poc el gust pe llegir. No obstant això, no hem sorprèn perquè sempre he tingut les meues etapes en les quals no m’ha sorgit interessar-me i dedicar-li temps i voluntat a la lectura, però estic segur de que tornaran a despertar-se en mi les ganes per llegir i escriure. Els últims contactes que he tingut amb la literatura han estat relacionats amb la temàtica esportiva, amb els llibres Saber Perder i Pacta con el Diablo. Actualment també estic subscrit a la revista digital The Tactical Room, en la que es parla de l’esport i concretament del futbol des d’una perspectiva molt més tècnica, analítica i específica del que es tracta en els medis esportius generalistes; a més també apareixen molts articles que aborden com aconseguir un bon estat físic i mental per a la pràctica eficaç i segura de l’esport.

           Una vegada realitzat tot aquest recorregut, puc concloure que en cap moment de la meua vida he pogut considerar-me un gran lector i amant de la literatura, però que en alguns moments, llegir determinats llibres m’ha servit de gran ajuda per reflexionar i comprendre aspectes diversos de la vida quotidiana que m’han pogut sorgir.

Alejandro López

Jo tinc una “vida literària” que no té res d’especial, de fet, no he tingut un recorregut massa interessant sinó tot el contrari; però n’estic molt content i espere que vos agrade la meua història.

El primer contacte amb el fet literari fou quan ma mare em llegia aquells contes que tant ens agradava escoltar als meus germans i a mi. Recorde que teníem un llibre que compilava moltíssimes historietes i relats. Aquelles experiències eren de lo més fabulós que hi havia al món per a mi, tant era així que m’agradava dibuixar escenes d’aquelles històries en fulles que després mostrava als meus pares tot content. També recorde amb molta enyorança els viatges que fèiem escoltant narracions al cotxe. Senzillament, era que els meus pares, per aconseguir asserenar-nos i que estiguérem callats, ens posaven als meus germans i a mi el radiocasset de narracions de contes al reproductor del cotxe amb cançonetes també i diferents veus per als personatges. Ens sabíem totes les històries de memòria de les tantíssimes estones que passàvem escoltant-ho.

M’agradaven tant aquelles històries, com també el dibuix, que vaig escriure un parell de contes que em sabia de memòria, amb l’estructura més pareguda possible a un llibre real: amb la seua portada, la part de text i el dibuix que explica l’escena, inclús amb diàlegs! Encara mantinc aquestos records, i els llibres també.

Per altra banda, i en quant al meu contacte amb la lectura, he de reconèixer que des de xicotet mai em va agradar llegir per pròpia voluntat. Al col·legi sempre ens manaven un llibre per cada assignatura de llengua, els quals hi havíem de llegir obligatòriament per a aprovar cada trimestre (Un total de 9 llibres al any). He de dir que jo tractava per tots els medis possibles evitar llegir, però gràcies a ma mare moltes vegades acabava complint amb la meua obligació.

Tanmateix, va haver un llibre en particular que em va impressionar moltíssim a quart  o quint curs de primària. El rey del escondite, de Santiago García-Clairac. Crec que aquell llibre em va meravellar massa, perquè ha estat l’únic que he agafat de la biblioteca a posta (Sense comptar aquells que treia durant les classes més avorrides per a botar-me-les. Aquells que tenien dibuixos i imatges en 3D, etc).

Durant l’etapa de primària, de igual mode, recorde especialment algunes situacions compromeses que vaig viure per aquella sensació de rebuig que sentia quan tenia que llegir (amb l’excepció de El rey del escondite), tant si era per a classe com si no. Una vegada, per exemple, em vaig deixar per llegir el llibre de castellà sencer, El misterio de los hijos de Lúa, fins que va arribar el darrer dia per a l’examen, i els meus pares em preguntaren si havia fet tots els deures. Jo vaig confessar que em faltava llegir-me tot el llibre. Vaig passar aquella nit llegint-ho amb ma mare fins terminar-lo. Fou tota una proesa per a mi, però no n’estic molt orgullós, la veritat.

Un altre any, a sext de primària, em vaig deixar per llegir els llibres de valencià i castellà. Aquella vegada, les poques ganes de llegir van poder amb mi, vaig mandrejar però bé. I un dia, abans que donaren el bolletí de les notes, el meu professor de castellà m’agafà pels corredors i em preguntà pel resum del llibre, em digué que no el trobava per cap lloc. Jo, amb tota la sinceritat del món, li vaig respondre que era clar que no el trobara car no li ho havia lliurat. En aquell moment vaig veure una mirada que expressava perfectament la incomprensió total i incredulitat d’ell, i de fet, encara em lamente d’allò.

Temps endavant, vaig trobar un llibre que m’obligà llegir el professor de valencià de l’ESO anomenat La sombra del viento, un llibre que m’agradà molt (per a la meua sorpresa). El vaig disfrutar tot l’estiu i estava molt content d’haver aconseguit llegir un llibre amb el gust de llegir-ho. Però aquella fou una experiència aïllada, no es va repetir fins... Encara no s’ha repetit. Actualment llig molt poca literatura perquè realment sempre m’han cridat més l’atenció viure les històries a les pel·lícules.

Nogensmenys, he de dir que també tinc una bona relació amb altre tipus de textos literaris. Sempre que vaig a ca’ls meus avis, després de dinar ens posem a llegir poemes i passem una estona molt divertida, a la qual no poden faltar els acudits de la meua iaia.

Tot i que la meua relació amb la lectura no és la més idònia, estic segur que amb interès i il·lusió per aprendre, aniré omplint les meues portes a la literatura, i aniré arreplegant més vocabulari i milloraré en les meues expressions i idees.