GRAMÁTICA DE LA FANTASÍA, Gianni Rodari (P 27)

Per a la següent ressenya he escollit el llibre Gramática de la fantasía: introducción al arte de inventar historias, de Gianni Rodari. Per a la tertúlia vaig agafar un exemplar que va ser editat a Barcelona en 1998 per l’editorial Ediciones del Bronce, i traduït per Mario Merlino. Aquest llibre, tan prompte com el vaig escoltar com a opció per a fer la tertúlia, em va parèixer molt interessant perquè sonava diferent a la resta. És un recull de reflexions i experiències contades pel mateix Rodari que tan sols tracta de comunicar maneres de millorar com mestres. El principal objectiu de l’autor, doncs, és ajudar als lectors a despertar una creativitat que romania dormida però que és molt valuosa i que és necessari utilitzar en favor dels alumnes.

Abans de continuar analitzant l’obra, he de reconèixer que la lectura m’ha paregut una mica subjectiva, vull dir, que per a ser una lectura tècnica sobre recursos educatius per a aplicar a l’aula, em va sorprendre que no s’empra un llenguatge molt científic o analític sinó que Rodari escriu en primera persona explicant experiències i resolucions inventades per ell mateix. Això al principi em va parèixer un poc inadequat i no em va agradar massa, però mentre llegia anava agraint aquest llenguatge més accessible, a més de que em va agradar descobrir que estava aprenent moltes tècniques i recursos molt útils.

Rodari introdueix la seua obra parlant del seu recorregut com a escriptor. Va publicar distints llibres on sempre apareixia el mateix tema: el naixement  de les històries. Destaca en particular el seu “Manual per a inventar contes”, del que diu que entre bromes i veritats, parlava de les tècniques senzilles per a inventar històries. A aquest llibre Rodari el que fa és millorar les altres versions i donar una forma un poc més elaborada i ordenada. Divideix el text en les diferents tècniques que ha agafat de distints llocs: conversacions, xarrades, educadors reconeguts i fins i tot experiències personals.

En realitat, quasi tots els capítols eren una sorpresa per a mi, un mode distint a l’anterior de crear, un recurs més inversemblant per aplicar amb els xiquets. En aquesta ressenya assenyalaré alguns dels quals em porte per a la meua futura vida docent.

Un dels més importants a l’obra per la seua repetició al llarg de tot el text és el binomi fantàstic. Es tracta d’associar dues paraules que de primeres no tenen cap relació. Com ell diu, fa falta que hi haja distància entre ambdues paraules per a que així cobren nous significats, donant curs a la imaginació. Tan sols amb aquest recurs es podria fer una saga de diversos toms. Es tracta d’una ferramenta molt senzilla però al mateix temps poderosa. Per exemple, a un capítol diu que ell com professor mana que un xiquet escriga una paraula a la pissarra mentre un altre escriu una altra a l’altra part de la pissarra de manera que pot eixir qualsevol combinació. Aquesta activitat pot ser de molt valor per a un xiquet o una xiqueta perquè es propicia que ell o ella siga el o la qui mana què significa eixa nova creació i dictaminarà les característiques que crega i farà una història completament pròpia. També es podria posar en pràctica amb el grup sencer alhora: es turnen per a continuar el conte i entre tots, més ràpidament, creen una narració.

Una altra ferramenta que Rodari facilita i que em va parèixer molt interessant fou aquest pensament “Errar és humà, inventar és diví”. Crec que és una reflexió de lo més absurda i enginyosa que hi ha al llarg del llibre. Es diu, doncs, que una errada en l’escriptura pot donar peu a un significat nou, o a lo millor afegir un matís a la paraula original. Eixa idea es de lo més inaudit que he vist al llibre però molt real. Jo mateix també he utilitzat eixe recurs sense donar-me compte per exemple, quan escric pel xat: a lo millor he escrit una paraula malament, no obstant, per tal de no parèixer un catet em justifique i em faig el savi com si tinguera coneixements que la resta no té.

Realment es pot explotar molt profitosament aquesta tècnica al permetre que naixen nous mots amb nous significats, realitats que no sabíem nombrar i que ara tenen una essència. Al llibre es posen exemples de paraules que perden la lletra “h” obtenen un significat distint, oposat o modificat (superlatiu, ...); és una tècnica excel·lent.

Rodari també utilitza el clàssic recurs dels contes. Clàssic per l’antiguitat d’aquestes obres literàries com ferramenta didàctica, tanmateix ell revoluciona aquest concepte amb canvis inesperats i noves propostes per a fomentar la creativitat dels nens i les nenes.

Com ja he dit, Gianni Rodari incorpora variacions extravagants als contes tradicionals, i la que m’ha paregut més atractiva ha sigut la tècnica de posar al xiquet com protagonista principal. No és res de l’altre món, és veritat que no ha descobert Amèrica, però al capítol explica molt bé com s’ha d’enfocar aquesta poderosa ferramenta. Per una banda, l’autor descriu que quan un xiquet escolta que la història està centrada en ell, aquest s’interessa més per la narració i presta més atenció que si fos un altre conte. I per altra banda, es diu que és important que la història no siga el clàssic filtre per a donar un sermó al xiquet del que no pot fer o repetir, sinó que és millor que es conte com el xiquet o la xiqueta es converteix en vencedor/a d’aquelles coses que li fan por i les supera, com si es tornàs un superheroi. Això motiva  i ajuda als xiquets i les xiquetes, fa que se’ls faça més fàcil superar eixos temors. A més, és aconsellable que el context de la història siga paregut al real del xiquet o xiqueta protagonista, per a donar realisme al conte.

Jo use molt aquesta ferramenta però no com ell la descriu. Acostume a posar de protagonistes en els acudits que conte als meus amics que m’escolten per a captar la seua atenció i augmentar les rialles; nogensmenys, mai havia pensat que es podia emprar com una eina per a ajudar als xiquets a superar els seus pors.

Per últim, he de destacar el darrer aspecte que m’ha agradat del llibre de Rodari. Explica a un capítol que quan li dones a un xiquet o una xiqueta un conte inacabat i li demanes que pense el final, la resposta d’ell/a revela pensaments profunds. Eixa reflexió és de les que he considerat més importants per a mi perquè s’inclouen les preocupacions del xiquet o xiqueta, els seus pensaments i la veritat que guarden al fons. Aquesta, doncs, és una manera d’arribar a aquell lloc del xiquet que a vegades és difícil d’explorar, i a la vegada et dona pistes de com has d’actuar, de què és necessari reforçar, etc.

Per a mi, aquesta lectura ha sigut com un regal, una sorpresa perquè, com he dit anteriorment, l’autor exposa el text utilitzant-ne un vocabulari prou proper al nostre i descrivint recursos enginyosos però a la vegada molt senzills, que podríem haver estat usant-los però que des d’ara els posarem en pràctica de segur. Espere que de veritat guarde tots estos nous coneixements i tècniques que he aprés amb l’ajuda d’aquest llibre, i que així també ho façan els meus companys car aquesta lectura no té malbaratament.