La Mare dels Peixos (P16)

Començarem aquesta ressenya de la rondalla aportant una adaptació de la rondalla d'Enric Valor La Mare dels Peixos. Després, hi afegirem unes paraules en referència a per què l'hem escollida i quines conclusions traguem de treballar-la:

LA MARE DELS PEIXOS

Fa ja uns quants anys prop de Dénia vivia un matrimoni conegut com Jaume i Jordina, aparentment eren feliços i portaven una bona vida, però en el seu interior regnava la desesperació per tindre fills.

Una nit de gener Jordina va despertar al seu marit que s’havia dormit profundament. Ell va decidir contar-li el somni que havia tingut i que canviaria la vida dels dos.

Jaume li va comentar a Jordina que havia tingut un somni extraordinari. En ell se li va aparèixer una dona amb un bonic vestit blanc mentres navegava. Aquesta tocà l´aigua en una vareta i començaren a eixir peixos. Després li ordenà que tirara la xarxa de pesca i els peixos  es varen convertir en xiquets rossos i preciosos. 

Més tard, Jaume se’n va anar a navegar, però a mig dia ja s´havia cansat de pescar tot el sant matí i tenia el braços fluixos. Va decidir deixar d´utilitzar la xarxa i agafar el salabre (Utensili per a traure el peix de l'aigua que consisteix en una bossa fixada en l'extrem d'un pal acabat en cèrcol).

Quan es va acostar a la vora dreta de la cala va ataüllar (veure de lluny alguna cosa sense distingir-la bé) una cosa que relluïa. Era un polp gegant!

S’apropà amb la fi de capturar-lo, era un animal molt estrany i molt gran, semblava una serp de mar. En lloc d’un cap, tenia tres units i aplatats cadascun amb dos ulls grossos i expressius. Tenia a més a més dues cues. Al veure’l, Jaume, amb el cabells eriçats, agafà la fitora (navalla) i es va encarar amb ell.

El polp li digué que no havia de tindre por, ja que no li faria cap mal. Jaume li contestà que ell tampoc anava a fer-li mal i li preguntà si era la Senyora dels Peixos. 
La senyora li digué que ella era la mare dels peixos i el que havia de fer amb ella. Devia tallar-li tots els caps, com així les cues i el seu cos el tiraria a l´aigua. Després arreplegaria els caps i  li donaria un a la seua dona,un altre a la gossa perdiguera i el tercer a l´egua vella. Aquests sel´s menjarien sense tirar cap bocí (tros xicotet de menjar, porció d'aliment que cap en la boca) i les dues cues les hauria de plantar en mig de l´hort de les llimeres.

Jaume li digué que no seria capaç de matar-la  després d´haver parlat amb ella, però ella li tractà  de convèncer per tal que es salvaren.
Ell la va obeir i feu el que li va manar. Quan Jaume va arribar a casa de nit, la seua dona li va preguntar cóm  havia anat la pesca, i ell li va contat tot el que havia ocorregut.

   
Desprès, tot es va fer com la mare dels peixos  havia disposat. Pel temps la gossa va tindre dos gossets iguals, l’egua va portar al món dos poltres bellíssims i al mig de l’hort van brotar dues espasses que relluïen llegües de distància i la dona de Jaume infantà (donar a llum, un xiquet o xiqueta) dos bessons. 

 Jordina era molt feliç, però  no eixa felicitat no li  durà per molt de temps. Al complir els  20 anys, Jaumet els digué un dia que volia anar-se´n a conèixer món i casar-se. A Jordina li va costar molt assimilar-ho, però ho acabà acceptant.

Al dia següent, Jaumet estava preparat per a partir. S´ acomiadà dels seus pares, però al seu germà li digué una cosa molt important: si l´espasa que tenien a l´hort es rovellava, voldria dir que alguna cosa roïna li havia passat. Joan Batiste li va jurar que aniria a veure l´espasa tots els dies.

Per un altre lloc, hi havia un poble no molt llunyà, la villa d´Onil,  on una desgràcia tenia als habitants del poble sense dormir per les nits. Un drac de set caps havia arribat des del nord, i per a què no destruïra tot el poble, el duc Frederic de les Dues Aigües havia decidit fer-li una ofrena cada dia. Es feia un sorteig i uns dels habitants del poble era donat al  drac per a saciar la seua fam.

En un d´eixos sortejos, es va fer realitat el que el duc més temia. L´atzar va decidir que fóra la seua filla la que eixira  en el sorteig. El duc, desolat, va tractar d´evitar-ho a tota costa. Va penjar cartells per tot el poble anunciant que qui fora capaç de vèncer al drac tindria la mà de la seua  filla.

Jaumet, per la seua part, que ja feia més d´un dia que havia abandonat la seua llar, s´aproximava al poble d´Onil. Es va seure per a descansar i de sobte, de darrere d´un arbre li va aparèixer el drac dels set caps. Fermament, va agafar l´espasa i va disposar a defendre´s del drac. Quan pareixia que estava tot perdut, l´espasa es va soltar de la seua mà màgicament i va fer un tall certer, que li va tallar els set caps al drac d´una. Jaumet, que encara no s´ho podia  creure, va decidir tallar-li les llengües al drac com a record d´eixa gesta.

No molt lluny, caminava un forner del poble,el Blanet, que en veure el que anava a passar, va decidir amagar-se per a que el drac no se´l menjara a ell també. Per a sorpresa seua, quan va eixir del seu amagatall, no  va trobar a Jaumet mort,  sinó al drac, amb els set caps tallats. No donava crèdit  al que veia. Recordant-se del cartell  del poble que havia  vist aquella matí, va pensar que tenia  davant seu l´oportunitat  de la seua vida per tal d´eixir de la pobresa i fer-se un nom en el poble. Diria que ha sigut ell qui  ha matat al drac.

D´aquesta manera, va agafar els set caps i els va ficar en un sac gran i se´n va anar decidit cap al castell. Tota la gent quan el veien passar es quedaven bocabadats. “Com aquest cap de suro pot haver matat al drac?  És impossible!”

El Blanet va arribar al castell i davant de tota la cort i el duc i la seua filla els digué: “Ací teniu els set caps del drac que he matat per tal de casar-me en la vostra filla”. Sonaren crits de sorpresa entre  la multitud, però el Blanet  havia fet la  seua part del pacte.

Mentre la multitud es trobava en silenci, Don Frederic es va pronunciar i afirmà que prometia en matrimoni a la seua filla amb Tonet “El Blanet”. Al sentir aquella afirmació, Elionor va trencar a plorar i immediatament Don Frederic va manar que tothom es retirara als seus quefers. Després d’aquells moments de tensió, tot el poble va eixir als carrers per a celebrar la mort del monstre i comentar la mala sort d’Elionor per haver de casar-se amb aquell malforjat home.

Des del port de l’Aigüeta Amarga va arribar Jaumet al poble, es va instal·lar de seguida en un hostal i se’n va anar a conèixer la població. De sobte, es va trobar amb un vell edifici que li va cridar l’atenció i es va acostar per demanar parlar amb el batle. Li va contar al batle que volia fer-li una confessió al Duc sobre la mort del drac; de seguida tots dos van emprendre camí al castell, no sense primer arreplegar una gran bossa que portava Jaumet. Els dos anaren cap al castell amb una multitud de curiosos que els seguia; quan arribaren al castell el batle cridà l’atenció del Duc, diguent-li que Jaumet tenia una confessió que fer-li.

Quan per fi Jaumet va poder parlar, li va contar a Don Frederic que ell era qui realment havia mort el drac, però com el Duc no s´ho podria creure, li va tindre que mostrar les set llengües del drac que portava en la seua bossa i que corresponien als set caps d’aquell monstre. Al comprovar la veracitat d’aquella confessió, es va decidir a cridar al forner de seguida; aquest que al principi ho seguia negant, va acabar per confessar que havia mentit i que ho havia fet per poder casar-se amb Elionor. Aleshores, “El Blanet” va ser castigat pel Duc a no fer res mai més que no fóra treballar al seu forn.

Passats uns dies, es va celebrar el casament d’Elionor i Jaumet, amb una gran felicitat per part de tota la població i de tota la cort del ducat. 
Passat un temps, com Jaumet encara conservava el seu esperit aventurer, va agafar el seu gos, el seu cavall i la seua espasa, decidit a conèixer aquella població en la que algun dia exerciria la funció de Duc. Camí d´Onil va veure una vila amb aspecte misteriós però bell. Ell pensava que això era el paradís pels cants dels rossinyols i la vegetació que hi havia, però en realitat aquell era el casalici de la bruixa d’aigua. La bruixa era molt molt vella, quasi mai es deixava veure per la gent del poble. Jaumet deixà aturat el cavall a les reixes de l’entrada i de sobte va escoltar una dolcíssima veu que li va dir: “Passeu, passeu, cavaller, i oireu el pardal que parla.”.

Ell, que era molt valerós, va passar però no va veure cap pardal... Aleshores, va anar a la porta i trucà. I a l’acte, no se sap d’on, va eixir una flamereda que l’embolcà de cap i peus: Jaumet havia quedat encantat!  Es va sentir una terrible rialla. Temps després, es va despertar com si haguera estat somiant, i va veure que es trobava ara dins d’un gran saló. Estava envoltat de multitud de belles estàtues de dames i cavallers, i a més va observar que s’havia convertit en estàtua també.

Mentrestant, a Dénia la vida continuava com Jaumet l’havia deixada, i un matí Joan Batiste es disposà a treballar el camp, com de costum, però el cor li va fer un bot quan va veure l’espasa plantada a l’hort. Estava rovellada! Li ho digué a sa mare, disposat a anar-se’n a cercar el seu germà. No obstant, sa mare li digué que no podia fer res perquè no sabia on era  Jaumet, però Joan, molt astut, va donar a olorar al seu gos el llit i les robes del seu germà per a que li marcara la ruta. Després de passar nits a hostalets i altres inclús al ras, i travessar diversos pobles, arribà a Castalla. Com que Joan no era massa comunicatiu, va decidir assabentar-se del que havia passat escoltant el que la gent deia del seu germà i fent, tan sols, les preguntes necessàries.

Quan estava en el poble, la gent el confonia amb Jaumet i prompte molts cridaven pels carrers, però ell es cansava de repetir: “Jo no sóc don Jaume; sóc el seu germà bessó”. Al arribar al castell del duc, el de Dénia va explicar tot el que va ocórrer, aleshores la seua cunyada Elionor es va sentir trista per la desaparició però contenta de veure que volia trobar-lo. Terminada la visita i l’explicació, s’acomiadà i partí per on el portava el perdiguer fins que arribaren al casalici. Joan llavors va sentir la mateixa veu i es va a apropar a veure el pardal, però com que ell era més caut i malpensat que el germà, ni baixà del cavall, ni desemparà un moment espasa ni gos. Sobtadament, va sentir un soroll estrany com d’algú que caminàs amb tempet per no ser oït. Però ell manà al gos que li portara això, aleshores aparegué la bruixa sense la vareta i ell ràpidament li tallà el coll.

A continuació, descavalcà,  entrà al palau i va trobar-se totes les estàtues. Per una inspiració, començà a galtejar-les (donar galtades) perquè li semblava que estaven totes endormiscades. Així fou com estàtua que galtejava, estàtua que tornava a la vida. L’ambient era de rialles i tots els cavallers i les dames, agraïts, tornaren a les seus llars i els germans tornaren també junts i es varen contar tot el que havia passat en tant de temps. En arribar a cal duc, Jaumet va contar tota la aventura i tots es feien creus de la sort que havien tingut els germans. Aleshores, el duc manà festa per la bona notícia per a quinze dies. Passats els dies, li varen oferir a Joan Batiste el títol de cortesà per salvar Jaumet, però ell ho va refutar car(doncs) tan sols volia tornar a Dénia i viure una vida senzilla amb la seua família, continuant així la tradició camperola de la família, ja que no la marinera, que es va extingir amb Jaumet després de la meravellosa troballa de la misteriosa Mare dels Peixos.

I Jaume, Jordina, Jaumet i Joan Batiste, que es casà amb una veïna molt bonica i feinera, seguiren les vides que havien encetat i que tenien destinades.

Justificació de l'elecció de la rondalla i conclusions

La rondalla La Mare dels Peixos escita per Enric Valor, pertany al seu recull de contes i rondalles per als menuts. Nosaltres hem escollit aquesta perquè un membre del grup ja la coneixia ja que li la van donar a conèixer a l´institut. Recordava que la història era molt interessant i extravangant i per eixe motiu ens va recomanar agafar-la per a aquesta activitat.

Una vegada hem aprofundit en la rondalla, mitjançant la seua lectura i exposició,  podem extraure diverses conclusions. En primer lloc, s’ha de dir  que és molt apropiada per a treballar amb xiquets de primària, concretament per als xiquets del segon cicle, ja que ajuda a ampliar els coneixements pel que fa a la geografia i la llengua valenciana; a més a més, treballa i potencia la imaginació i creativitat dels xiquets a partir d’una història senzilla, amb fets concrets i amb personatges ben caracteritzats.

 D’altra banda, hem pres consciència de que les rondalles constitueixen una ferramenta didàctica molt útil per a què el professor puga utilitzar-les a l’aula. Per exemple, es pot emprar com un guió per a representar una obra de teatre, escollint alguna escena en concret i fent que els xiquets es convertisquen en actors improvisats. També es pot demanar als alumnes que inventen un nou final, que descriguen un lloc concret que apareix o al seu personatge favorit.

Per últim, amb motiu de l’exposició de la rondalla a classe, podem dir que a l´hora de contar una rondalla és molt necessari emprar una entonació adequada, per a què l’essència de la història puga arribar de manera adequada al receptor. També s’ha de tenir en compte que no és el mateix contar una rondalla que qualsevol altre text, degut a que una rondalla té uns trets característics i uns valors literaris molt rellevants.