La present obra literària va ser escrita per Najat El Hachmi i publicada al 2012 per l'editorial Planeta, dintre de la col·lecció La Butxaca. L'autora conta una història d’immigració i rebel·lió en forma de biografia de ficció. Un relat al mateix temps irònic i terrible conjugat amb els recursos propis dels narradors orals. Tot açò li va reportar el premi Ramon Llull en 2008.
La novel·la presenta dos eixos temàtics: la crítica a la tradició i l’adaptació a un món nou. Pel que fa al primer, la protagonista qüestiona la estructura patriarcal de la seua cultura al llarg de tot el relat a partir de diversos punts de la tradició cultural i familiar. Ella, com les dones de la seua cultura, ha de definir-se d’una manera determinada: submissa, inferior i dedicada a la casa i a la família; no obstant això, el seu caràcter es fort i decidit, reflexiu i interrogatiu, de manera que a poc a poc comença a rebel·lar-se. La lluita de la filla del patriarca no és només una lluita en contra del sistema patriarcal, sinó que també constituïx una lluita personal per la seua pròpia llibertat. Ella narra des del començament la vida de Mimoun, el seu pare, destinat a ser un gran patriarca, i ens referix el seu caràcter manipulador, capritxós i malaltís. Cal destacar que sempre, fins i tot en els seus pitjors moments, ha estat envoltat per la figura de la mare i les germanes, què l’han protegit i justificat, i que la filla sembla l’única capaç d’interpel·lar-lo, tal vegada influenciada pel context de la seua nova casa a Barcelona, on les coses són molt diferents. I és que el xoc cultural és molt consistent al relat, excepte, clar, per al patriarca.
D'aquesta manera, hi conviuen dos mons totalment diferents: el món tradicional de les societats patriarcals i el món occidental. L’emigració se suposa complexa i difícil i implica un procés progressiu d’adaptació, però encara esdevé pitjor per a la família de Mimoun, ja que lluny del seu país les relacions familiars canvien radicalment i ell es transforma en el gran patriarca que marca les seues pròpies normes. D’aquesta manera, Barcelona és el marc on Mimoun representa l’arquetip de maltractador, malcarat i irascible, lligat al seu paper com a patriarca familiar. Aquest és, tal vegada, un dels punts més crítics de la novel·la ja que, malgrat els nostres temps, encara podem observar comportaments així en la nostra societat. La veu de la protagonista, com ja s’ha comentat abans, no només interroga amb les seues accions i pensaments la tradició que representa la figura de Mimoun, sinó que tot allò que l’envolta es convertix en susceptible de ser revalorat i repensat. Els estudis, per exemple, són una part fonamental de la seua vida i ella es pregunta per quin motiu no hauria de continuar-los; les relacions amb els homes (no només amoroses, també d’amistat) són un altre punt conflictiu ja que el fet mateix d’anar pel carrer al costat d’una persona de sexe masculí fa reaccionar violentament Mimoun. Altrament, també es qüestiona el costum de les dones de la seua cultura de començar molt joves a tindre cura de la feina de la casa: per què una nena ha de dedicar el seu temps a fer tasques que no contribueixen a desenvolupar la seua imaginació, les seues ganes d’estudiar, de llegir, de jugar?
En quant a l’amor, és un element transversal que la protagonista fa servir per desafiar Mimoun. No només es casa amb aquell que el seu pare considera del tot inadequat, sinó que el seu amor final és un enemic de Mimoun. A més, és inevitable comparar aquest fet amb l’amor de Mimoun per la mare, la dona que ha “domesticat” i amb qui ha creat un vincle impossible de trencar, un amor possessiu.
Pel que fa a l’estructura, tota la trama està organitzada en dues parts: durant la primera, la veu protagonista narra la vida de Mimoun des del naixement fins al moment en el qual porta la seua família a Barcelona ; la segona part recull la vida de la família Driouch a Barcelona. La narradora mostra un gran domini del llenguatge característic dels relats orals, tot ple de digressions i incisos; i la presència dels distints punts de vista dels personatges.
En resum, L’últim patriarca presenta una visió sarcàstica del patriarcat, però, sobretot, constituïx un desafiament a les estructures tradicionals a partir de la reflexió i de la defensa de la llibertat i dels drets humans.
La novel·la presenta dos eixos temàtics: la crítica a la tradició i l’adaptació a un món nou. Pel que fa al primer, la protagonista qüestiona la estructura patriarcal de la seua cultura al llarg de tot el relat a partir de diversos punts de la tradició cultural i familiar. Ella, com les dones de la seua cultura, ha de definir-se d’una manera determinada: submissa, inferior i dedicada a la casa i a la família; no obstant això, el seu caràcter es fort i decidit, reflexiu i interrogatiu, de manera que a poc a poc comença a rebel·lar-se. La lluita de la filla del patriarca no és només una lluita en contra del sistema patriarcal, sinó que també constituïx una lluita personal per la seua pròpia llibertat. Ella narra des del començament la vida de Mimoun, el seu pare, destinat a ser un gran patriarca, i ens referix el seu caràcter manipulador, capritxós i malaltís. Cal destacar que sempre, fins i tot en els seus pitjors moments, ha estat envoltat per la figura de la mare i les germanes, què l’han protegit i justificat, i que la filla sembla l’única capaç d’interpel·lar-lo, tal vegada influenciada pel context de la seua nova casa a Barcelona, on les coses són molt diferents. I és que el xoc cultural és molt consistent al relat, excepte, clar, per al patriarca.
D'aquesta manera, hi conviuen dos mons totalment diferents: el món tradicional de les societats patriarcals i el món occidental. L’emigració se suposa complexa i difícil i implica un procés progressiu d’adaptació, però encara esdevé pitjor per a la família de Mimoun, ja que lluny del seu país les relacions familiars canvien radicalment i ell es transforma en el gran patriarca que marca les seues pròpies normes. D’aquesta manera, Barcelona és el marc on Mimoun representa l’arquetip de maltractador, malcarat i irascible, lligat al seu paper com a patriarca familiar. Aquest és, tal vegada, un dels punts més crítics de la novel·la ja que, malgrat els nostres temps, encara podem observar comportaments així en la nostra societat. La veu de la protagonista, com ja s’ha comentat abans, no només interroga amb les seues accions i pensaments la tradició que representa la figura de Mimoun, sinó que tot allò que l’envolta es convertix en susceptible de ser revalorat i repensat. Els estudis, per exemple, són una part fonamental de la seua vida i ella es pregunta per quin motiu no hauria de continuar-los; les relacions amb els homes (no només amoroses, també d’amistat) són un altre punt conflictiu ja que el fet mateix d’anar pel carrer al costat d’una persona de sexe masculí fa reaccionar violentament Mimoun. Altrament, també es qüestiona el costum de les dones de la seua cultura de començar molt joves a tindre cura de la feina de la casa: per què una nena ha de dedicar el seu temps a fer tasques que no contribueixen a desenvolupar la seua imaginació, les seues ganes d’estudiar, de llegir, de jugar?
En quant a l’amor, és un element transversal que la protagonista fa servir per desafiar Mimoun. No només es casa amb aquell que el seu pare considera del tot inadequat, sinó que el seu amor final és un enemic de Mimoun. A més, és inevitable comparar aquest fet amb l’amor de Mimoun per la mare, la dona que ha “domesticat” i amb qui ha creat un vincle impossible de trencar, un amor possessiu.
Pel que fa a l’estructura, tota la trama està organitzada en dues parts: durant la primera, la veu protagonista narra la vida de Mimoun des del naixement fins al moment en el qual porta la seua família a Barcelona ; la segona part recull la vida de la família Driouch a Barcelona. La narradora mostra un gran domini del llenguatge característic dels relats orals, tot ple de digressions i incisos; i la presència dels distints punts de vista dels personatges.
En resum, L’últim patriarca presenta una visió sarcàstica del patriarcat, però, sobretot, constituïx un desafiament a les estructures tradicionals a partir de la reflexió i de la defensa de la llibertat i dels drets humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada