Pràctica final (P28)

Cànon de la LIJ (P26)

En aquesta ressenya parlaré al  voltant del cànon que de la LIJ, es a dir, el que considerem que han de llegir  els nostres alumnes. Hi ha molts conceptes importants dels que parlar, com competència literària, edat del xiquets i interessos d´aquests.

En primer lloc, cal tindre clar que la literatura no permeteix un aprenentatge homogeni de tots els xiquets. Una mateixa lectura pot ser interpretada de moltes formes i d´aquesta manera donar lloc a aprenentatges molt diferents. Per a ser capaços de llegir, els xiquets hauran de tindre desenvolupades dos tipus de competència, les que fan referència a la historicitat del text que ens aporten els coneixements necessaris per tal d´interpretar el text i la que ens fa capaços d´entendre el llenguatge del text, encara que siga retòric o poètic.

La formació literària de les obres que escollim han de buscar els objectius per a aconseguir un lector competent. Ser capaços de disfrutar de la lectura tan sols és possible quan el  lector pot interpretar i valorar adequadament el text, es a dir, aproximar-se al lector crític. Podem dir que la comprensió total del text porta implícita l´aplicació dels coneixements previs que intervenen en la pràctica de la anàlisi.

Els  coneixements previs dels xiquets, per tot el explicat abans, són fonamentals. Segons el tipus de text, l´ estil, la intencionalitat de l´autor, l´ús literari de la llengua... el xiquet podrà aportar els seus coneixements i arribar a interpretar millor el llibre. Quan la competència literaria és limitada està en inferioritat de condicions per a interactuar amb el text. Per això, la llibertat del lector  depèn de l´autonomia lectora que el xiquet aconseguisca en la formació específica de la seua competència.

Podem dir que l´ objectiu del mestre ha de ser preparar al xiquet per a que siga un lector autosuficient, autònom i que siga capaç de relacionar els seus coneixements. El plaer de la lectura és la conseqüència resultant entre la satisfacció d´entendre i interpretar el que es llig.

Un altre factor clau serà tindre en compte els gustos i els interessos dels xiquets. Depenent de l´edat sobretot, els xiquets estaran més còmodes llegint alguns tipus de llibres que altres. El mestre ha de  interessar-se pels xiquets, preguntar quins temes li agraden, ajudar en el procés de la comprensió. Ha de dur un paper molt actiu per tal de fer que els xiquets comprenguen per complet el text.

Com a futur mestre, considere clau desenvolupar el gust per llegir des de ben menuts, i  no fer-ho per obligació, ja que és la causa principal que fa que molts xiquets odien llegir. Llegir és una activitat que per sí mateixa ha d´agradar al xiquet i per tant, té que nàixer de ells. Nosaltres sols podem motivar-los a la lectura, però  no hem de ser el factor que provoque que l´odien.

L'ÚLTIM PATRIARCA (P20)

    

        La present obra literària va ser escrita per Najat El Hachmi i publicada al 2012 per l'editorial Planeta, dintre de la col·lecció La Butxaca. L'autora conta una història d’immigració i rebel·lió en forma de biografia de ficció. Un relat al mateix temps irònic i terrible conjugat amb els recursos propis dels narradors orals. Tot açò li va reportar el premi Ramon Llull en 2008.

        La novel·la presenta dos eixos temàtics: la crítica a la tradició i l’adaptació a un món nou. Pel que fa al primer, la protagonista qüestiona la estructura patriarcal de la seua cultura al llarg de tot el relat a partir de diversos punts de la tradició cultural i familiar. Ella, com les dones de la seua cultura, ha de definir-se d’una manera determinada: submissa, inferior i dedicada a la casa i a la família; no obstant això, el seu caràcter es fort i decidit, reflexiu i interrogatiu, de manera que a poc a poc comença a rebel·lar-se. La lluita de la filla del patriarca no és només una lluita en contra del sistema patriarcal, sinó que també constituïx una lluita personal per la seua pròpia llibertat. Ella narra des del començament la vida de Mimoun, el seu pare, destinat a ser un gran patriarca, i ens referix el seu caràcter manipulador, capritxós i malaltís. Cal destacar que sempre, fins i tot en els seus pitjors moments, ha estat envoltat per la figura de la mare i les germanes, què l’han protegit i justificat, i que la filla sembla l’única capaç d’interpel·lar-lo, tal vegada influenciada pel context de la seua nova casa a Barcelona, on les coses són molt diferents. I és que el xoc cultural és molt consistent al relat, excepte, clar, per al patriarca.

       D'aquesta manera, hi conviuen dos mons totalment diferents: el món tradicional de les societats patriarcals i el món occidental. L’emigració se suposa complexa i difícil i implica un procés progressiu d’adaptació, però encara esdevé pitjor per a la família de Mimoun, ja que lluny del seu país les relacions familiars canvien radicalment i ell es transforma en el gran patriarca que marca les seues pròpies normes. D’aquesta manera, Barcelona és el marc on Mimoun representa l’arquetip de maltractador, malcarat i irascible, lligat al seu paper com a patriarca familiar. Aquest és, tal vegada, un dels punts més crítics de la novel·la ja que, malgrat els nostres temps, encara podem observar comportaments així en la nostra societat. La veu de la protagonista, com ja s’ha comentat abans, no només interroga amb les seues accions i pensaments la tradició que representa la figura de Mimoun, sinó que tot allò que l’envolta es convertix en susceptible de ser revalorat i repensat. Els estudis, per exemple, són una part fonamental de la seua vida i ella es pregunta per quin motiu no hauria de continuar-los; les relacions amb els homes (no només amoroses, també d’amistat) són un altre punt conflictiu ja que el fet mateix d’anar pel carrer al costat d’una persona de sexe masculí fa reaccionar violentament Mimoun. Altrament, també es qüestiona el costum de les dones de la seua cultura de començar molt joves a tindre cura de la feina de la casa: per què una nena ha de dedicar el seu temps a fer tasques que no contribueixen a desenvolupar la seua imaginació, les seues ganes d’estudiar, de llegir, de jugar?

       En quant a l’amor, és un element transversal que la protagonista fa servir per desafiar Mimoun. No només es casa amb aquell que el seu pare considera del tot inadequat, sinó que el seu amor final és un enemic de Mimoun. A més, és inevitable comparar aquest fet amb l’amor de Mimoun per la mare, la dona que ha “domesticat” i amb qui ha creat un vincle impossible de trencar, un amor possessiu.

       Pel que fa a l’estructura, tota la trama està organitzada en dues parts: durant la primera, la veu protagonista narra la vida de Mimoun des del naixement fins al moment en el qual porta la seua família a Barcelona ; la segona part recull la vida de la família Driouch a Barcelona. La narradora mostra un gran domini del llenguatge característic dels relats orals, tot ple de digressions i incisos; i la presència dels distints punts de vista dels personatges.

       En resum, L’últim patriarca presenta una visió sarcàstica del patriarcat, però, sobretot, constituïx un desafiament a les estructures tradicionals a partir de la reflexió i de la defensa de la llibertat i dels drets humans.

CHATS (P18)

       Per a la següent ressenya he decidit emprar el llibre Chats, d’Andreu Martín, aquest llibre va ser editat a l’Abril de 2008 per Algar Editorial. He escollit aquesta obra perquè va tenir una gran acceptació i interès a la tertúlia que vam fer a classe, ja que tracta problemes i situacions que reflecteixen la vida quotidiana, i que poden afectar als xiquets i adolescents en la seua vida real.

       La història gira en torn a una xica adolescent, que no es troba molt implicada als estudis i no li agrada anar al col·legi, en part per que hi ha diverses companyes que li fan la vida impossible. La protagonista s’evadeix cada vegada més de la realitat i coneix a un usuari d’Internet, ambdós comencen a parlar més i més; tot açò amb el total desconeixement dels pares de ella. La trama conclou en que un dia Eva, la protagonista, i el usuari decideixen veure’s en persona; la sorpresa és que en arribar Eva comprova que aquella persona era el seu professor de Tecnologia, no obstant això una ràpida intervenció de la policia permet detindre a aquest home.

       Com es pot evidenciar, la història està formada per una seqüència de fets, que reflecteixen molt be aspectes d’actualitat que és donen entre alumnes a l’escola i les relacions dels menors amb les noves tecnologies, concretament amb Internet i tot allò que condueix. Cap destacar, que tota la problemàtica que li sorgeix a Eva, es cóm a conseqüència del mal que li ho fan passar la seua companya de classe Elisenda i tot el seu grupet. Es tracta d’una situació de bullying, i tal i com ocorre en moltes ocasions a la realitat, ni els pares d’Eva ni els mestres de l’escola es donen compte d’aquest problema. El llibre ens dóna que pensar què és el que passa als diversos estaments educatius per a que aquestes situacions passen per alt, i les víctimes tinguen que enfonsar-se cada vegada més sense que ningú els puga ajudar.

       D’altra banda, la trama posa de manifest els perills als quals s’enfronten els menuts en la xarxa. Tal i com conta el llibre, qualsevol persona pot estar amagada baix una identitat falsa, fins i tot, la persona que menys pugues esperar. És per això, que des de les institucions resulte necessari dotar a l’escola i als pares de les ferramentes precises per a que es puga controlar en major mesura que és el que fan els fills a Internet; parlar amb ells, plantejar-los les situacions que puguen ocórrer i en definitiva, fer-los conscients dels perills que poden patir a la xarxa sense un ús adequat i responsable.

       Aquest llibre, es pot començar a treballar a l’últim cicle de l’Educació Primària, ja que és en aquest moment, quant els xiquets comencen a tindre un contacte més seriós amb la utilització de les tecnologies. A més a més, el llibre té una trama molt entretinguda, i l’intriga que es manté fins al final, de segur que aconsegueix mantindre als xiquets molt enganxats a la seua lectura fins descobrir finalment que li passa a Eva.

       Baix el meu punt de vista, és tracta d’un llibre que el professor ha treballar a classe una vegada llegit, per a generar debat entre els alumnes, en el qual exposen el seu punt de vista sobre la història i si troben una relació directa amb situacions que puguen ocórrer a la realitat. També és pot fer partícips del llibre als pares, ja que els ajudarà a entendre millor tot el procés que rodeja a una situació d’assetjament, ja siga cibernètic o físic, i poder parlar amb el seus fills de la problemàtica.

       Per concloure, dir que és un llibre molt recomanable per treballar a l’escola, tant per a relacionar-se amb la realitat de molts joves, cóm per a fer-lo servir de prevenció i evitació d’aquestes conductes i situacions dificultoses.

POEMANIA (P27)

       El present llibre va ser escrit per Anna Ballester Marco i publicat per primera vegada a l’any 2009 amb l’editorial Bromera. Es tracta d’una guia pràctica per a fer lectors i lectores de poesia, que té la finalitat de proporcionar recursos i estratègies a pares i docents a redescobrir el plaer de llegir i escriure textos poètics. Al llibre, s’aconsella que la lectura del mateix es pot dur a terme de manera fragmentada, però les estratègies de motivació a la lectura s’han de realitzar en totes les etapes de la infància i la posterior etapa de l’adolescència; personalment considere que és una bona manera de treballar el concepte, ja que la lectura del llibre es pot fer en qualsevol moment, però la posada en pràctica ha de ser continua i gradual per tal d’acostumar a l’alumne a aquests mètodes.

       Anna Ballester Marco va nàixer a Borbotó en 1954, i actualment es professora de secundària i contacontes. És especialista en literatura infantil i juvenil, ha impartit una gran quantitat de cursos de formació per al professorat sobre animació a la lectura, dinamització de biblioteques i dramatització. El interès fonamental d’Ana Ballester és el de despertar en xiquets i xiquetes la passió pel fantàstic món de les paraules, mitjançant estratègies de motivació que busquen la finalitat d’acabar amb la monotonia que és dóna a les escoles.

       Al llibre, es proposen diverses estratègies dirigides a fomentar la lectura i la creació de textos poètics a través de les pròpies paraules. Es parla de que amb el llenguatge que utilitzem de manera normalitzada a la nostra vida quotidiana, no és suficient per a poder transmetre emocions i sentiments valuosos; sinó que és a través de la producció dels textos poètics com podem expressar-nos emocionalment de la millor manera possible. Aquest procés de creació poètica, permet als xiquets fer ús de la seua imaginació, de la seua creativitat i de tot allò que ja tenen assimilat al seu llenguatge del dia a dia, i d’aquesta manera poder-ho plasmar amb expressions tant escrites com orals. En definitiva, els textos poètic requereixen d’un tracte diferent d’altres tipologies textuals, i per tant, una dosi extra de creativitat i imaginació.

       Per a que els xiquets i xiquetes pugen aprendre a realitzar textos poètics, resulta necessari que als col·legis, els docents posen a la pràctica mètodes per poder aconseguir-ho. Baix el meu punt de vista, si es vol treballar el gènere poètic a l’escola, resulta molt important que comence a realitzar-se des de ben menuts. Al igual que s’ensenyen altres gèneres literaris de manera adaptada en funció de l’edat de l’alumne, també és pot fer en aquest cas amb la poesia; resulta clau i essencial despertar eixe interès i gust des de ben menuts i que comencen a relacionar-se i interactuar amb aquest gènere de manera intensa i eficient.

       En aquest sentit, a Poemania s’exposen una sèrie d’aspectes que són molt rellevants per a poder a començar a aprofundir i accedir al món de la poesia. En primer lloc, ens parla de l’oralitat; aquest aspecte fa referència a la importància de que els xiquets des de ben menuts facen ús de la seua oralitat en els diversos contextos de la seua vida, concretament els més importants a la seua edat resulten ser l’escola i l’ambient familiar. Hi ha que aprendre a saber escoltar i a parlar adequadament, interioritzant aquelles paraules, oracions, rimes..., que constitueixen la part més poètica del nostre llenguatge, per tal d’anar elaborant una millor capacitat en aquest gènere de manera progressiva.

       Un altre aspecte que també adquireix importància és el de establir i aconseguir un ambient adequat. Aquest concepte consisteix en que el xiquet ha de tindre en els diferents contextos en els que es mou un clima que li proporcione les oportunitats per a poder treballar la seua creativitat i deixar lliure la seua imaginació, per a poder expressar-se amb total llibertat; a més a més, ha de ser un clima en el que es posen en comú les idees, les emocions...d’una manera conjunta i cooperativa, ja que ajudarà en gran mesura a incrementar la capacitat poètica de cada xiquet.

       El tercer aspecte amb trets d’importància és el de la figura dels mestres i de les famílies. Aquests són els que a partir de les ferramentes i estratègies corresponents i adequades han de crear i generar en els xiquets els gust pel gènere poètic. En aquest sentit, a banda de proporcionar els mitjans necessaris als xiquets, han d’exercir com a models competents dels propis menuts, per a que aquests últims puguen donar-se compte i prendre consciència dels beneficis per enriquir el seu llenguatge mitjançant la bellesa poètica. En resum, es tracta de transmetre les ganes i el gust per escoltar i recitar poesia.

       Aquests tres elements resulten claus i necessaris per educar als xiquets de manera eficaç i adient dintre de la perspectiva poètica. Tots tres han de estar connectats i relacionats entre sí , perquè són dependents els uns dels altres. Al present llibre, també es plantegen una sèrie de propostes i activitats per poder treballar en el dia a dia en els xiquets, tant de manera conjunta com individual. De entre les diverses activitats que es proposen es poden determinar: activitats per poder aprendre a llegir de forma expressiva, activitats per afavorir la memorització de poemes, propostes de representació de poemes,etc. Totes aquestes propostes hauran de portar-se a la pràctica per part dels xiquets, amb el plantejament previ per part dels docents i de les famílies.

       Per concloure, puc dir que aquest és un llibre molt recomanable per als docents, per a que aprenguen tècniques i mètodes de com aprofundir i plantejar el gènere poètic. Considere que la poesia és un gènere molt devaluat a l’escola, ja que es tractat amb menys importància i temps del que necessita un gènere tan adient i complex del llenguatge. Aquesta afirmació la puc confirmar amb la meua experiència educativa, en el que la poesia era un gènere molt reduït als llibres, i en certa mesura ignorat per part de la majoria dels mestres. Per tant, resulta imprescindible que des de la unió dels diferents elements educatius, es puga aconseguir una implementació i desenvolupament adequat del gènere poètic al currículum escolar, i com a conseqüència a les aules.

GRAMÀTICA DE LA FANTASIA (P27)

        La present obra literària va ser escrita per Gianni Rodari a l’any 1973. El llibre està compost per 44 capítols, i en cadascun d’aquests es conta una historieta; es tracta de històries que no tenen massa relació entre elles, però que són interessants i originals.

        Gianni Rodari va nàixer a Omega (Itàlia), el 23 d’Octubre de 1920, i va morir el 14 d’Abril de 1980 a Roma. Aquest autor es considerat com el pedagog de la imaginació i de la creativitat, per la seua gran labor amb l’ús de la fantasia i defensa del xiquets, considerant-los com a creadors actius amb capacitat de transformar el món. Rodari ha publicat més de vint llibres per a la infància, en els quals combina la imaginació i la creativitat amb l’humor. Amb la Gramàtica de la Fantasia va rebre el premi més important que es pot concedir en la literatura infantil; el premi Hans Christian Andernsen.

        La Gramàtica de la Fantasia proposa una gran quantitat de jocs que ajuden a desenvolupar la creativitat dels xiquet, gràcies a la experiència de Rodari, és per això que es tracta d’una ferramenta molt flexible. En resum, es tracta d’una obra literària, la finalitat de la qual és la de proporcionar els medis necessaris per al desenvolupament de la creativitat dels més menuts en referència al llenguatge, i d’aquesta manera poder-ho aprofitar en altres àrees o camps diferents.

        La present obra ens presenta una gran diversitat de mètodes i ferramentes per poder construir històries mitjançant la formulació d’idees. Un dels sistemes més importants que presenta Giannis Rodari per a fomentar al desenvolupament de la imaginació és el de “binomio fantástico”. Aquesta tècnica consisteix en seleccionar dos paraules amb una relació molt llunyana entre elles, i establir una connexió entre ambdues. Per a la posada en pràctica amb els xiquets, Rodari feia que dos xiquets escrigueren en un paper una paraula al atzar, després la mostraven i entre tota la classe s’havien de formular idees per a poder crear una historieta. Al llibre, Rodari ens exposa l’exemple de que el binomi “caballo-perro” no seria el més adequat, perquè les paraules no estan suficientment llunyanes entre sí; en aquest sentit sí seria un autèntic binomi la relació “gato-mesa”, per exemple. En definitiva, el binomi fantàstic és una tècnica molt adient per a la formulació de una gran quantitat de idees originals, què ens poden conduir cap a la creació d’històries a través de la creativitat. Particularment, no hi havia sentit parlar mai d’aquest mètode, però he quedat sorprès amb els bons resultats que poden sorgir d’aquesta tècnica, i de segur la recordaré com a una estratègia a tindre en compte a nivell de creativitat dels menuts. A més a més, fent ús d’aquesta ferramenta els xiquets poden aprendre de forma divertida; aquest és un aspecte molt problemàtic, ja que pareix que aprenentatge i diversió no puguen anar de la mà, quant hauria de ser el més normal sobre tot en l’ensenyament dels més menuts. En relació amb aquest aspecte, al llibre apareix una cita de Giacomo Leopardi que afirma que “La más bella y afortunada edad del hombre, que es la niñez, es atormentada de mil modos, con mil angustias, temores, fatigas de la educación y de la instrucción, tanto que el hombre adulto, incluso si se encuentra en la infelicidad..., no aceptaría volverse niño si había de pasar por todo lo que en su niñez ya pasó”. Aquesta afirmació reflexa perfectament l’etapa de la infància, es carrega als xiquets de responsabilitats i tasques, sense deixar-los temps per jugar, gaudir d’aquesta meravellosa etapa, en la que més que una educació instructiva, el que s’hauria de fer és guiar al xiquet cap al seu propi descobriment de les coses.

        D’altra banda, un situació diferent que aborda el llibre és la de la creativitat i aquells aspectes que l’envolten. En aquest sentit, Rodari critica totes aquelles metodologies que van en contra del foment de la creativitat i el foment de la imaginació en els xiquets. L’autor ens proposa diverses tècniques per treballar la capacitat de crear i ser original: donar llibertat a l’escola per tractar temes socialment estipulats (la sexualitat i l’assumpte escatològic), aprofitar-se tant dels errors, així com de diverses situacions de la vida quotidiana per a inventar una història, la inclusió del conte popular en l’escola. Aquest últim aspecte del conte popular el considere de gran importància; cada vegada es treballa menys amb els contes a l’escola, han anat desapareixent progressivament de la societat com un element de transmissió de cultura i de tradició. Els contes, han de tornar a utilitzar-se com un element important dins de l’adquisició de cultura dels xiquets, i per això el seu establiment a l’escola resulta fonamental.

        Un altre dels aspectes relacionats amb el desenvolupament de la creativitat que més m’ha cridat l’atenció és el de l’error creatiu. A partir de l’error en l’escriptura o en la pronunciació de paraules, es poden crear noms de personatges, poblacions, etc. Aquesta tècnica ajuda als xiquets a construir històries de manera divertida i graciosa, allunyant-los de la sensació de por a equivocar-se.

        Es pot determinar que el llibre està basat en el foment de la creativitat i en la crítica a tot allò que impossibilita el seu bon funcionament. Baix el meu punt de vista, el llibre és molt adient per a ser llegit per mestres, ja què de segur els ajuda a comprendre la importància de fer fluir la capacitat de crear en els menuts. A l’actualitat, encara existeixen molts aspectes que limiten el desenvolupament d’aquesta capacitat; és per això que des de la pròpia escola es deu treballar fermament, i d’aquesta manera donar l’oportunitat als xiquets d’aprendre mitjançant una metodologia més activa, participativa, en contacte amb l’entorn i amb els seus propis pensaments, etc. S’ha de tindre en compte, que no sols els mestres han de contribuir a eixe canvi, sinó també les famílies, les institucions i en definitiva las societat en la que convivim.

        Per finalitzar, dir que aquest és un llibre molt interessant per a conèixer tècniques i mètodes molt adients per tal de treballar amb els menuts. També m’ha ajudat a reflexionar al voltant de tot el que envolta a l’ensenyament dels xiquets, prenent consciència de que s’hauria de tractar millorar en molts aspectes de l’ensenyament en dels diferents elements participants en l’acció educativa.

De la narrativa oral a la literatura per a infants (P27)

         El llibre que he escollit ha sigut: De la narrativa oral a la literatura per a infants, de Gemma Lluch (ed.), i va ser publicat a Alzira, per l’edició Bromera en 2000. En aquest llibre podem observar un recorregut de la literatura infantil, més concret de la tradició oral de les rondalles.

          Pel que fa a l’editora, Gemma Lluch es professora de la Universitat de Valencia i investigadora de Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) Però també hi participen: Teresa colomer, catedràtica de didàctica de la literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix el grup de investigació GRETEL; Caterina Valriu, professora Titular de la UIB, on imparteix assignatures de literatura catalana i explica contes i rondalles a infants, joves i adults arreu de Catalunya, amb el nom de Catalina Contacontes; Antonio Rodríguez, es un escriptor y professor, conegut per els seus estudis del folklore de transmissió oral i que ha obtingut el Premi Nacional de literatura infantil y juvenil de 2005; i Teresa Duran, es escriptora e il·lustradora, a més es una autora molt polifacètica, destaca per la seua dedicació al llibre infantil y juvenil.

                                                                                                                        

         El llibre esta dividit per capítols escrits cadascún per un autor diferent. Gemma Lluch comenta quina ha estat la influència de les adaptacions cinematogràfiques de Walt Disney en l’imaginari actual; Teresa Colomer reflexiona sobre les múltiples reinterpretacions de què ha estat objecte la Caputxeta Vermella; Caterina Valriu repassa els personatges fantàstics més habituals de la tradició popular com les bruixes, els mags, els astròlegs, les fades o els gegants; Antonio Rodríguez ens parla sobre les narracions que no han passat a la literatura infantil; i Teresa Duran ens mostra la importància de la il·lustració en la transmissió d’arquetips.

        Teresa colomer ens parla de com, a més a més, una història de tradició oral va canviant segons passen els anys per emmotllar-se a les demandes de la societat. Ens posa l'exemple de la caputxeta vermella, que ha tingut en la seua història original moltes interpretacions segons el punt de vista des d'on s'estudia l'obra (teoria indoeuropea, la teoria ritualista, antropològica, psicològica,etc.) Però el que més interessant m'ha paregut es com deia Gemma Lluch: la caputxeta vermella es va convertir en un conte definitivament infantil, amb un final feliç i un missatge educatiu sobre l'obediència, es a dir, com la història a aplegat a canviar tant que ni tan solos conserva el seu missatge inicial i com les diferents interpretacions que s’han anat donant han modificat la història original fins a tal punt de convertir-la en una obra dirigia al públic infantil i amb un missatge educatiu clar. Com bé diu l'autora, la caputxeta vermella des de la seua versió com a conte moral a les seues versions com a explotació de l'imaginari col·lectiu, mostren la distància que ha recorregut la literatura per a infants des de la intenció admonitòria cap a l'èmfasi actual en el joc literari.

       Un dels majors encarregats de que aquests canvis es produïren fou el famós creador de pel·lícules Walt Disney, qui va agafar totes aquestes històries de tradició oral (bé amb contingut real o inventat) i va crear pel·lícules dirigides a un públic familiar, creant així també un prototip d'aquests personatges, posant barreres a la imaginació dels xiquets que llegeixen aquestes històries. I no tan sols açò ja que la majoria dels seus estereotips cap als personatges son masclistes i si et pares a pensar en que no hi ha cap personatge estranger podem catalogar-los de racistes. Per exemple en la majoria de les histories per no dir en totes es el cavaller el valen i fort que salva a la princesa temorosa i delicada de qualsevol tipus de perill. Fins i tot m’atreviria a dir que es el causant de la diferenciació de colors entre els nois que van de blau com els cavallers i les noies que van de rosa com les princeses. Encara que he de dir també que ha sigut una bona idea, el recollir-les per tal de no perdre aquestes històries amb el pas del temps, ja que amb aquestes pel·lícules les histories van arribar a tot el món.

        El problema és que amb tot això el que vam aconseguir és tancar el ventall oral d'aquestes històries a un context escrit primer i després a un context també visual. El primer el que va provocar és que persones que no tenien la capacitat per a escriure o llegir no tingueren accés a aquesta literatura que tradicionalment havia sigut oral, i en segon lloc va canviar en gran mesura l'argument principal de l'obra per emmotllar-se a la societat.

        Per altra banda trobem també gràcies a Caterina Valriu una descripció detallada i molt interessant de com han anat transformant-se els personatges de les tradicions orals, les bruixes i les fades des de la versió més tradicional a tots els posteriors angles que han sorgit d'aquests. Per exemple, en un principi la bruixa era mala i lletja, però ara podem trobar històries on és guapa i bona. Açò com a futur mestre m’il·lusiona ja que m’obri un fum de possibilitats per a transforma de la mena més adient totes aquestes histories estereotipades de les quals he parlat abans. Perquè el dolent no es que existeixen aquestes històries sinó que al igual que ha evolucionat la societat no s’hagen sabut emmotllar a la mateixa. La qual cosa es una prova de que el pensaments tradicionals no han evolucionat tant com es voldria esperar, al menys en termes generals.

          Per últim m'agradaria destacar una secció dedicada a la il·lustració dels contes i de les rondalles duta a terme per Teresa Duran. És curiós veure com la il·lustració d'un artista pot condicionar l'imaginari de tot els que el precedeixen. És a dir, una vegada s'ha construït una imatge d'un personatge, els següents il·lustradors el que fan és continuar amb la línia de l'anterior però òbviament introduint aspectes del mateix autor. Per exemple el personatge de la ventafocs encara que ha sigut il·lustrada en moltíssims llibres y pel·lícules totes elles comparteixen molts trets en comú.

          Açò també ens afecta a nosaltres, com a lectors que ens fem una imatge mental d'un personatge i es molt difícil no adonar-nos-en, com Alicia al país de les meravelles, sempre la tenim al cap amb els cabells rossos. Inclús a l’hora de fer una pel·lícula sobre la mateixa busquen una actriu amb un paregut similar. Altre dels aspectes més curiosos és com s'il·lustra al protagonista en comparació amb l'antagonista, sempre més en ombrejat i amb aspecte malèfic a les il·lustracions més antigues. Però també és cert que un il·lustrador té completa llibertat per a crear una imatge, una portada, d'un llibre i açò el que fa és que no es limiten les capacitats de l'artista.

        Per a concloure jo invitaria a tots els meus companys a que no perdessin l’oportunitat de transmetre als seus alumnes la tradició oral de les rondalles i a que si volen reflexionar sobre l’evolució de la literatura infantil es llegiren aquest llibre sense cap dubte ja que a mi personalment m’agrada’t molt.  

La lectura al centre (P27)

          El llibre que he escollit ha sigut: La lectura al centre, de Gemma Lluch, i va ser publicat a Alzira, per l’edició Bromera en 2012 dins de la col·lecció: Bromera Didàctiques. La importància del llibre radica en que es una eina per a satisfer una necessitat educativa real, que tots els centres viuen: formular un Pla de Lectura de Centre realista; concret, clar i precís; curt i real. I bastit únicament amb els recursos amb què veritablement es compta.

           Pel que fa a l’autora, Gemma Lluch es professora de la Universitat de Valencia i investigadora de Literatura Infantil i Juvenil (LIJ); i amb el seu llibre contextualitza, analitza i pauta, d’una banda, el procés de creació del Pla de Lectura de Centre; i forneix, de l’altra, els mediadors, tota la comunitat educativa (famílies, professors i estudiants) tant de l’orientació que necessitem per a pensar allò que donem de llegir, com d’un gran catàleg de propostes realistes i innovadores.

          El llibre consta de tres parts i un apèndix. En les tres primeres parts ens parla de la construcció del Pla Lector de Centre i del seu seguiment i avaluació; de tot el procés de creació de lectors i de totes les possibilitats que tenen els nostres xiquets i xiquetes de llegir i escriure en els diversos suports i circuits. Per una altra banda, trobem l’apèndix que ja no es centra en la tasca de l’escola de crear un bon Pla Lector de Centre sinó d’aportar materials per a que mares i pares també sàpiguen i pugen intervenir en aquest procés tan important com es el de crear futurs lectors. Aquest llibre ens ajuda a descriure les estratègies necessàries per elaborar i acompanyar un PLC: cal saber el que tenim i el que volem fer i saber avaluar-ho.

          Per a mi els punts essencials que estructuren aquest llibre son: 1) la lectura es una experiència de vida; una vivència íntima però transferible, això és, susceptible de ser comunicada i compartida; 2) la lectura com a experiència vital demana ser guiada; 3) i la lectura com a vivència comunicable, es troba sempre inserida en un entorn. Aquest entorn és com una realitat vinculada a noves formes de lectura i d’escriptura i a una cada vegada més estreta relació entre aquestes dues pràctiques lletrades.

També cal destacar la importancia que li dona Gemma Lluch al paper del mediador: Un mediador ha de posseir habilitats organitzatives i de gestió de recursos, com també capacitat de lideratge i dinamització de grups, cosa que implica capacitat per entusiasmar les persones en les pràctiques que s’hi proposen. També necessita capacitat d’observació, mirada analítica i reflexió crítica per poder avaluar els aspectes de les pràctiques que cal reforçar, aquells que cal implementar i aquells que és important mantenir.

          Jo pense que una pràctica lectora ben dissenyada, acompanyada i avaluada, ben elaborada al cap i al fi, com proposa Gemma Lluch en aquest llibre, augmenta no solament la lectura de libres, sinó també de la premsa escrita i virtual, dels llibres informatius o pàgines web. Cosa que es molt positiva per tal de que no es produïsca una desconnexió entre “el món real o món tecnològic” degut a la falta de eines tecnològiques de la que disposen els centres i de la reduïda utilització que se lis dona a les mateixes. Per tant, per tal d’adaptar-nos al nou món lector, hem d’incorporar noves idees com proposa Gemma Lluch: llegir per conversar, per cohesionar un grup, llegir i escriure socialment per donar la paraula i formar ciutadans compromesos, llegir per ser, per descobrir, [..] llegir perquè els participants d’una experiència arriben a ser els propis gestors. A més ara hem de canviar la nostra visió de la lectura, ja no solament al paper, sinó també a la pantalla, hem d’utilitzar totes les eines que ens aporten les noves tecnologies per fomentar la lectura com es proposa a La lectura al centre. De tota mena: una bona pràctica no sempre és la més innovadora o la més nombrosa. La qualitat la marca la manera de programar-la, de gestionar-la, d’acompanyar-la, d’avaluar-la i de millorar-la.

         Vull destacar tres aspectes que m'agraden molt del llibre: 1) em semblen de gran utilitat les fitxes per a posar en marxa el PLC i per avaluar-lo. El fet que el pla incorpore clarament tots els actors de l'escola: professors, família i estudiants; 2) m'agrada molt l'ajuda dels criteris per a seleccionar llibres informatius i de creació. Ens obliga a prendre consciència dels títols que triem per als nostres alumnes tot fent-nos les preguntes: per a què llegiran determinat títol, amb qui el llegiran, on el llegiran i què faran després de la lectura. Aquests criteris ens orienten sobre totes les variables a considerar: des de l'edat del lector fins als temes i els valors de les lectures; 3) em sembla un complement necessari i enriquidor el tercer apartat del llibre: els 36 exemples de bones pràctiques de lectura i escriptura on es dóna compte d'experiències reals desenvolupades en els centres educatius per tal que els joves lectors adquireixen motivacions intrínseques per a llegir. En essència són activitats que inclouen el treball cooperatiu, dissenyades per a parlar dels llibres, per a donar la veu als estudiants, per a investigar, crear i recrear, escriure i reescriure, per a l'alfabetització mediàtica i, no me n'oblide, també per a la formació d'un perfil públic en Internet amb la “guia d'ús” de les xarxes socials i dels entorns educatius de la web. A més, amb algunes pràctiques es fan activitats d'aprenentatge dels gèneres discursius i de la funció social dels textos, necessàries per a l'adquisició de competències vinculades amb la llengua i la literatura, entre d'altres.

           Jo veig de elevada importancia donar-li temps a la creació, revisió i avaluació del PLC ja que com diu Gabriel Janer Molina: no han de fer-se llistes adients i ja hem acabat la feina. El llibre ha de viure a l’espai de l’escola. I viure vol dir parlar del llibre, debatre’l, analitzar-lo i interpretar-lo. També hi veig de gran importancia planificar el temps i a posar-hi un espai per a llegir tant en l’escola com a casa: si els llibres no ocupen un espai en la teua vida, mai no seràs un bon lector i com a futur mestre sinó ets un bon lector no podràs ser un bon mediador o guia. Voldria justificar la citació d’aquest autor dient que es un dels autors de LIJ amb més projecció fora de l’àmbit lingüístic i distingit dues vegades amb el Premi Nacional de Literatura Juvenil del Ministeri de Cultura.

         Per a Concloure, vaig a afirmar que aquest llibre em va servir molt en un futur per a exercir millor la meua pràctica docent en l’àmbit lector. Ja que aporta una gran varietat de experiències i recursos per a saber crear un bon pla lector i que a més a més això provocarà que els meus alumnes se interessen més per la lectura y agafen un bon hàbit lector.