De la narrativa oral a la literatura per a infants (P27)

         El llibre que he escollit ha sigut: De la narrativa oral a la literatura per a infants, de Gemma Lluch (ed.), i va ser publicat a Alzira, per l’edició Bromera en 2000. En aquest llibre podem observar un recorregut de la literatura infantil, més concret de la tradició oral de les rondalles.

          Pel que fa a l’editora, Gemma Lluch es professora de la Universitat de Valencia i investigadora de Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) Però també hi participen: Teresa colomer, catedràtica de didàctica de la literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix el grup de investigació GRETEL; Caterina Valriu, professora Titular de la UIB, on imparteix assignatures de literatura catalana i explica contes i rondalles a infants, joves i adults arreu de Catalunya, amb el nom de Catalina Contacontes; Antonio Rodríguez, es un escriptor y professor, conegut per els seus estudis del folklore de transmissió oral i que ha obtingut el Premi Nacional de literatura infantil y juvenil de 2005; i Teresa Duran, es escriptora e il·lustradora, a més es una autora molt polifacètica, destaca per la seua dedicació al llibre infantil y juvenil.

                                                                                                                        

         El llibre esta dividit per capítols escrits cadascún per un autor diferent. Gemma Lluch comenta quina ha estat la influència de les adaptacions cinematogràfiques de Walt Disney en l’imaginari actual; Teresa Colomer reflexiona sobre les múltiples reinterpretacions de què ha estat objecte la Caputxeta Vermella; Caterina Valriu repassa els personatges fantàstics més habituals de la tradició popular com les bruixes, els mags, els astròlegs, les fades o els gegants; Antonio Rodríguez ens parla sobre les narracions que no han passat a la literatura infantil; i Teresa Duran ens mostra la importància de la il·lustració en la transmissió d’arquetips.

        Teresa colomer ens parla de com, a més a més, una història de tradició oral va canviant segons passen els anys per emmotllar-se a les demandes de la societat. Ens posa l'exemple de la caputxeta vermella, que ha tingut en la seua història original moltes interpretacions segons el punt de vista des d'on s'estudia l'obra (teoria indoeuropea, la teoria ritualista, antropològica, psicològica,etc.) Però el que més interessant m'ha paregut es com deia Gemma Lluch: la caputxeta vermella es va convertir en un conte definitivament infantil, amb un final feliç i un missatge educatiu sobre l'obediència, es a dir, com la història a aplegat a canviar tant que ni tan solos conserva el seu missatge inicial i com les diferents interpretacions que s’han anat donant han modificat la història original fins a tal punt de convertir-la en una obra dirigia al públic infantil i amb un missatge educatiu clar. Com bé diu l'autora, la caputxeta vermella des de la seua versió com a conte moral a les seues versions com a explotació de l'imaginari col·lectiu, mostren la distància que ha recorregut la literatura per a infants des de la intenció admonitòria cap a l'èmfasi actual en el joc literari.

       Un dels majors encarregats de que aquests canvis es produïren fou el famós creador de pel·lícules Walt Disney, qui va agafar totes aquestes històries de tradició oral (bé amb contingut real o inventat) i va crear pel·lícules dirigides a un públic familiar, creant així també un prototip d'aquests personatges, posant barreres a la imaginació dels xiquets que llegeixen aquestes històries. I no tan sols açò ja que la majoria dels seus estereotips cap als personatges son masclistes i si et pares a pensar en que no hi ha cap personatge estranger podem catalogar-los de racistes. Per exemple en la majoria de les histories per no dir en totes es el cavaller el valen i fort que salva a la princesa temorosa i delicada de qualsevol tipus de perill. Fins i tot m’atreviria a dir que es el causant de la diferenciació de colors entre els nois que van de blau com els cavallers i les noies que van de rosa com les princeses. Encara que he de dir també que ha sigut una bona idea, el recollir-les per tal de no perdre aquestes històries amb el pas del temps, ja que amb aquestes pel·lícules les histories van arribar a tot el món.

        El problema és que amb tot això el que vam aconseguir és tancar el ventall oral d'aquestes històries a un context escrit primer i després a un context també visual. El primer el que va provocar és que persones que no tenien la capacitat per a escriure o llegir no tingueren accés a aquesta literatura que tradicionalment havia sigut oral, i en segon lloc va canviar en gran mesura l'argument principal de l'obra per emmotllar-se a la societat.

        Per altra banda trobem també gràcies a Caterina Valriu una descripció detallada i molt interessant de com han anat transformant-se els personatges de les tradicions orals, les bruixes i les fades des de la versió més tradicional a tots els posteriors angles que han sorgit d'aquests. Per exemple, en un principi la bruixa era mala i lletja, però ara podem trobar històries on és guapa i bona. Açò com a futur mestre m’il·lusiona ja que m’obri un fum de possibilitats per a transforma de la mena més adient totes aquestes histories estereotipades de les quals he parlat abans. Perquè el dolent no es que existeixen aquestes històries sinó que al igual que ha evolucionat la societat no s’hagen sabut emmotllar a la mateixa. La qual cosa es una prova de que el pensaments tradicionals no han evolucionat tant com es voldria esperar, al menys en termes generals.

          Per últim m'agradaria destacar una secció dedicada a la il·lustració dels contes i de les rondalles duta a terme per Teresa Duran. És curiós veure com la il·lustració d'un artista pot condicionar l'imaginari de tot els que el precedeixen. És a dir, una vegada s'ha construït una imatge d'un personatge, els següents il·lustradors el que fan és continuar amb la línia de l'anterior però òbviament introduint aspectes del mateix autor. Per exemple el personatge de la ventafocs encara que ha sigut il·lustrada en moltíssims llibres y pel·lícules totes elles comparteixen molts trets en comú.

          Açò també ens afecta a nosaltres, com a lectors que ens fem una imatge mental d'un personatge i es molt difícil no adonar-nos-en, com Alicia al país de les meravelles, sempre la tenim al cap amb els cabells rossos. Inclús a l’hora de fer una pel·lícula sobre la mateixa busquen una actriu amb un paregut similar. Altre dels aspectes més curiosos és com s'il·lustra al protagonista en comparació amb l'antagonista, sempre més en ombrejat i amb aspecte malèfic a les il·lustracions més antigues. Però també és cert que un il·lustrador té completa llibertat per a crear una imatge, una portada, d'un llibre i açò el que fa és que no es limiten les capacitats de l'artista.

        Per a concloure jo invitaria a tots els meus companys a que no perdessin l’oportunitat de transmetre als seus alumnes la tradició oral de les rondalles i a que si volen reflexionar sobre l’evolució de la literatura infantil es llegiren aquest llibre sense cap dubte ja que a mi personalment m’agrada’t molt.