Generes literaris

Són les diferents modalitats o classes en què podem dividir les obres literàries segons la seva estructura i el seu tema. Aquest terme ha sigut definit per diferents teòrics al llarg del temps, per exemple Todorov (1991) el defineix com una agrupació de textos amb propietats comuns, una codificació de propietats discursives, codificació històricament constatada.
Aristóteles, va ser el primer a classificar aquests generes segons els criteris de forma i contingut (dramàtics, narratius i èpics). Al llarg de l’historia han anat afegint-se de manera progressiva nous generes i subgèneres a la classificació; actualment podem diferenciar cinc generes amb els seus subgèneres corresponents:

-Èpic: dins del qual trobem l’epopeia, la cançó de gesta, el romanç...

-Didàctic: on trobem l’apòleg, la faula i l’assaig.

-Narratiu: inclou el conte, la novel·la,la rondalla...

-Líric: podem trobar la sàtira, l’oda, l’ègloga...

-Dramàtic: conté la tragèdia, el drama, la comèdia...

D’altra banda, l’ensenyament dels generes literari a l’escola des d’un punt de vista didàctic es fonamental i molt recomanable per poder treballar l’adquisició de les habilitats lingüístiques bàsiques i descobrir al mateix temps la funció estètica del llenguatge.

Per treballar aquests conceptes a la primària, cal fer-ho des de la perspectiva de la pràctica i buscant la participació activa de l’alumnat. Per tant, quant es presenta qualsevol gènere literari als alumnes en forma de lectura, es important dividir la tasca en tres parts. En primer lloc, abans de llegir el text cal contextualitzar el temps històric en el que esta escrit, fer una xicoteta presentació dels personatges i dels llocs que apareixeran, per tal de tindre uns xicotets coneixements i poder fer una lectura més activa i conscient. En segon lloc, es du a terme la lectura reflexionant i sent conscient del que es llig. Per últim, una vegada acabada la lectura, es de gran interès i utilitat realitzar activitats com una tertúlia per comentar el text i així poder millorar el l’expressió oral i el processament del que llegim, realitzar una xicoteta interpretació de teatre sobre el que s’ha llegit, per aprendre a expressar-se millor,perdre la vergonya, treballar les habilitats socials...

Generes assagístics

Es tracta de generes que es troben englobats dins de la literatura didàctica, escrits generalment en prosa. En ells, l’autor du a terme una interpretació personal i subjectiva davant qualsevol tema (temàtica diversa i variada), sense aprofundir massa en ell i amb la finalitat de donar-lo a conèixer. Entre els diversos aspectes que presenten és pot destacar:

-Té llibertat formal.

-No està subjecte a estructures prèvies.

-El estil no ha de ser monòton.

-Les idees han de ser clares i convincents.

L’assaig constitueix un discurs essencialment descriptiu i no narratiu: i encara dins d’una tipologia del discurs descriptiu, constitueix un discurs equidistant-podriem dir-entre discurs descriptiu científic i discurs descriptiu artístic. (Aullón, 1987, p.101). Per tant, l’assaig es diferencia de la prosa novel·lística i de la descripció científica degut a l’ús, persistència i predomini del discurs descriptiu. És troba en la zona de l’indeterminat, la seua funció es la de parlar al voltant de la realitat.

És pot destacar autors espanyols que treballaren amb aquest gènere, com són José Ortega i Gasset, Miguel de Unamuno, Ramon Llull, etc.

D’altra banda, resulta molt interessant poder treballar i apropar als estudiants els generes assagístics. Aquests, poden ser posats a la pràctica de diverses maneres a la aula; per exemple, mitjançant l’aplicació d’activitats relacionades amb aforismes, la formació per part de l’alumnat d’una crítica sobre un article d’un tema qualsevol, i també mitjançant l’explicació didàctica en forma escrita de la resolució dels problemes matemàtics. Aquests tres tipus de tasques son eficients i adequats, ja que permeten treballar amb els xiquet el concepte d’idea, d’interpretació, propicia la recerca d’informació, i com a conseqüència la formulació d’un pensament.

Educació literària

Podem definir a grans trets l’educació literària com el procés de preparació per a poder participar eficaçment en el procés de recepció e interpretació dels discursos literaris. Ha de quedar clar que no es tracta de l’aprenentatge de diversos moviments literaris, dates, autors,èpoques..., es tracta d’anar més enllà, és a dir, aprofundir en els aspectes que envolten el procés literari i anar en la direcció que ens dirigeix cap a la recerca del plaer literari. Aquesta educació de la literatura es troba dins de la formació cultural de l’individu, en aquest sentit, García Berrio (1989:185) pot destacar la pervivència d’allò literari, que viu i es reforma en la tradició múltiple ininterrompuda.
En termes didàctics, la finalitat de la literatura ha de ser la d’orientar al lector a la formació per llegir i apreciar la literatura; en aquest sentit, Dillis (1986) assenyala que la finalitat formativa de l’educació literària es pot resumir en la formació del lector competent. Parlant d’aquests termes, es important considerar que s’ha produït una evolució en la forma de tractar i mostrar l’educació literària en les aules. Antigament, s’ensenyava una literatura basada en la memorització de textos literari, que eren obligatoris per llegir; aquests tipus d’ensenyament s’anomenava lectura de possessió. Altra manera d’ensenyar era mitjançant l’anàlisi de les figures retòriques del textos. A partir d’aquests, s’estudiaven els diferents corrents literaris, els autors amb les seues corresponents biografies; tot des d’una perspectiva que buscava la memorització de conceptes teòrics.

No obstant això, amb el pas del temps aquesta forma d’ensenyament ha anat canviant, ja que l’escola precisa d’un enfocament que puga permetre la integració de diverses perspectives per al tractament didàctic de la formació literària, i per tant, per a la formació del lector literari amb capacitat per a saber llegir; segons Charmeux (1985) aquesta seria la de utilitzar els comportaments lingüístics com a propis e inclouria diverses dimensions afectives (d’implicació i seguretat), cognitives (de formalització de coneixements implicats) i pragmàtiques (de domini i adaptabilitat de conductes lectores).

Aquesta nova didàctica està basada en l’experiència de recepció del lector, que es troba fonamentada en que amb l’introducció de l’estètica de la recepció es dona un altre gir a la noció de la literatura imperant durant segles i que la poètica formal havia consagrat: la literatura es una manera especial de ser del llenguatge, de estar construïts els textos. L’estètica de la recepció intervé directament amb els problemes d’interpretació i el significat al plantejar, per el contrari, que l’obra literària existeix únicament quant es llegida i es l’experiència de la recepció l’única manera d’actualitzar-se al text com a objecte estètic. Pozuelo (1994:87). Tot i aquesta nova didàctica de la literatura, habitualment es seguint treballant aquesta a les aules de manera analítica i teòrica, és a dir, s’utilitza la lectura dels llibres de text per a posteriorment tractar aspectes i continguts lèxic-semàntics, gramaticals o de producció escrita amb una relació mínima o inexistent amb aspectes purament literaris del llibre o text llegit.

Per poder donar-li forma a eixa formació del lector literari, es important plantejar una proposta que estiga basada en:

-Dotar a l’alumnat de competències, habilitats i estratègies necessàries per a poder despertar i satisfer el gust per llegir.

-Potenciar que l’alumnat siga el propi creador de la seua competència literària.

-Donar-li importància les capacitats d’observació, valoració i anàlisi de produccions del fet literari.

-Utilitzar una metodologia participativa.

-Fer ús de la lectura d’obres literàries.

Tots aquests aspectes tenen com a finalitat el desenvolupament de la competència lecto-literària, plantejada de forma significativa. Per tant, el mestre es l’encarregat en aquest procés d’establir, delimitar i assumir els objectius de potenciar la llibertat com a lector, educar la capacitat de l’alumnat per a la assimilació interpretativa i ampliar les competències literàries de l’alumnat per a que aquest puga apreciar, comentar e interpretar les obres literàries. En l’actualitat, és important destacar la influència de les TIC en l’ensenyament i aprenentatge; l’alumnat pot fer ús d’aquestes ferramentes electròniques per poder cercar, accedir a més informació i textos, i d’aquesta manera poder millorar la seua autonomia de treball i enriquir en major mesura el procés de relació e interacció amb la literatura.

En definitiva, l’educació literària i tot allò que engloba és el camí necessari per dur a terme una relació més propera i real amb la literatura, amb la capacitat per poder despertar la satisfacció i el gust per llegir i escriure literatura, col·laborant en la formació de nous participants literaris.

Intertext lector

L´intertext lector és un concepte clau a l´hora de fer explícits aspectes de l´educació literària des de la perspectiva didàctica. Es pot afirmar que la funció de l´intertext lector s´activa en el procés de lectura i en l´activitat de reconeixement textual (Mendoza A.). Açò pot significar que un text molt interesant pot resultar avorrit per al lector per no tindre la capacitat per a comprendre el que l´autor vol expressar.

D´altra banda, es pot considerar un concepte clau dins de l´educació literària mitjançant el desenvolupament de la competència literària que puga activar els coneixements previs dels alumnes i la capacitat de relacionar-los amb la lectura. Com futur mestres hem de saber que l´intertext lector té com a objectiu millorar capacitats com identificar la presència simultània d´altres texts, observar la funció lúdica i estètica, reconèixer el canvi de valors dels distints fragments i ser capaç de veure la intencionalitat... Aquestes funcions són les que faran que els xiquets puguen disfrutar realment de la lectura i arribar a una comprensió elevada del text.


La intertextualitat és una xarxa de cites on cada unitat de lectura funciona, no per referència a un contingut fix, sinó per activació de un codi en el lector (Worton M.)

A l´hora de ser mestres de literatura hem de comprendre que cada xiquet tindrà una experiència pròpia i subjectiva de la lectura i per tant, hem de facilitar-los les ferramentes per  a que aquesta els parega atractiva. No hi ha que formar als xiquets amb un fi concret, al contrari, l´objectiu es         donar-li´ls el major nombre de recursos per a que puguen desenvolupar la seua competència i siguen el més autònoms possible. La formació de la competència literària en els xiquets ha de ser fruit d´uno  mateix i no de la imposició  del mestre. En la meua opinió la clau està en saber motivar-los de manera adient, buscant en els seus interessos, és impossible que en una classe a tots els xiquets els agrade la mateixa lectura

T´he agafat Caputxeta (P 18)

Aquest és un llibre que pertany al  gènere literari del teatre, va ser escrit per Carles Cano a l´any 1994. Es tracta d´una obra molt fàcil de llegir, però en la meua opinió,  per a xiquets és molt més recomanable veure-la representada com a obra teatral.

Un dels aspectes que  més m ´ha cridat l´atenció ha sigut el paper dels protagonistes de la història, totalment canviats a com són en el conte original. D´aquesta manera, el llibre comença amb una Caputxeta molt més espavilada que el llop, com quan l´ humilia pegant-li amb un martell al cap. Aquest fet pot deixar als xiquets bocabadats i ser un bon tema de debat a classe per tractar els rols de gènere en la societat i com en el conte l´autor trenca un poquet amb la tradició. La Caputxeta no representa la típica xiqueta que té  por als llops, ni el llop la seua imatge feroç del conte.

Un altre dels personatges rellevants que apareix durant tot el llibre és el guàrdia. En tot moment busca detindre als personatges del conte amb raons insuficients, com que el llop porte una branqueta d´ una espècie protegida a la boca. L´autor ha intentar fer una comparació burlesca de cóm  és l´autoritat en l´actualitat. De vegades es busca condemnar la ximpleria més absurda mentre que, altres delits molt més greus, són passats per alt.

La primera escena en la que diuen: “ Passem a publicitat”, em deixa un poc sorprés, però  quan es repeteix quatre vegades comprenc que l´autor està simulant un programa televisiu. Una molt bona crítica, ja que els anuncis són quasi tan llargs com la trama de l´argument principal. En aquestos anuncis apareixen altres personatges de conte com Blancaneus, Frankenstein i la Ventafocs. Publiciten un detergent i operacions de cirurgia estètica, que poc tenen a veure amb l'argument principal del conte.

 Altra de les parts del llibre que m'ha cridat l'atenció és en la qual es parla de la religió. El llop no pot menjar porc perquè l'hi ho prohibeix la seua religió, com explica Caputxeta: "És de veres, el llop és àrab i no menja porc." Davant la diversitat cultural i ètnica que trobem a les aules actualment, em sembla molt interessant que es parli a les aules de religions diferents a les nostres, des de ben menuts. Conèixer altres costums i formes de viure farà que els xiquets siguen més oberts de ment i tolerants davant les diferències.

El tema de la mort hi apareix també al  llibre, encara que d´una manera una mica còmica. Les botifarres, que pertanyen al cos del germà del porquet, les troben a la cistella de la Caputxeta. Li fan un funeral i li guarden duel d'una manera molt poc formal. Aquest fet pot representar un mal exemple per als xiquets, ja que no es pot associar la imatge d'un funeral com un moment per fer burla, sinó per mostrar respecte davant la família del difunt.

Per últim, m´agradaria concloure amb una frase del  final del llibre que em sembla clau per a mostrar la intenció de l´autor: “Jugueu amb els contes, llegiu-los, apreneu-vos-els tan bé que podeu arribar a canviar-los per plaer”. El fet de llegir ha de ser una aventura per al xiquet, una activitat que li agrade i puga fer per plaer, no per obligació. Deixar-li que imagine  i siga capaç de crear altres històries pot estimular una habilitat que es treballa molt poc a l´escola la creativitat. Des del meu punt de vista, que el xiquet puga ser creatiu és un punt molt favorable de cara al seu futur. Les empreses busquen gent amb idees innovadores, la gent llegeix llibres que són diferents al que estan acostumats, els millors artistes tenen idees que cap altre ha tingut mai... No es tracta d´educar a xiquets per a que continuen fent el que fem nosaltres, sinó xiquets capaços de fer un món millor per a tots.

Gènere dramàtic

Aquest és un gènere literari, que són els models o grups dins dels quals podem classificar la literatura  o el fet literari. El gènere dramàtic està destinat a ser representat en públic i es coneix popularment com el “teatre”. L´ obra apart de ser representada, també està  escrita en paper, però l´objectiu principal del teatre és que els espectadors puguen observar el que ocorre. Dins d´aquest gènere trobem distints subgèneres com la comèdia  i la tragèdia. Segons Arthur Miller, el teatre no pot desaparèixer  perquè és  l´únic art on l´humanitat s´enfronta a si mateix.

El gènere dramàtic pot ser molt interesant per treballar a l´escola amb xiquets. L’etapa d’educació primària es caracteritza per l’interès innat que els infants tenen per interpretar el món que els envolta. Els mestres han de poder estar amatents a les oportunitats que es plantegen a les aules i aprofitar l’interès i la necessitat d´aprendre  dels xiquets ( Batalla P. 2003).  Aquest concepte que té aquest autor al voltant dels xiquets em fa reflexionar al voltant  de la importància que tindria fer  que els xiquets interpretaren les obres al mateix temps que les lligen. Sense cap dubte seria una activitat molt més motivant que llegir-se el llibre i fer un examen.

D´aquest mode es poden desenvolupar habilitats i aprenentatges  que estan oblidats a l´escola. La capacitat de parlar en públic i expressar emocions, treballar en grup de manera cooperativa per tal  d´aconseguir un objectiu comú, crear l´espais adequat per a poder fer el teatre. Els aprenentatges són molt més duraders si s´aconsegueixen de manera pràctica i no teòrica.

L´escola hauria de tindre present el gran potencal educatiu del teatre  considerat encara més enllà de l’espectacle, com a instrument per a educar en el treball en grup i per a millorar la lectura (Máñez M. i Martínez P.)

Construir el significat de l´activitat de manera compartida (Colomer. T. 1991) pot ser una ferramenta molt poderosa i fer que els xiquets senten més ganes per continuar nutrint la seua educació literària i no mostren l´apatia generalitzada als col·legis quan els mestres manen llegir un llibre als xiquets.

Conte

Els contes els trobem dins de la literatura infantil car compleixen amb els trets de literarietat, adequació al lector i component educatiu; i dins també del gènere narratiu (Mínguez, 2011).

Són un recurs idoni per al desenvolupament de la competència lectora i literària dels nens de primària, així com cançons, endevinalles i refranys (Batalla & Segarra, 2003).

Però tenen un valor molt gran car hi ha estudis que demostren que aquestos textos narratius  estimulen la creació de representacions que contribueixen a la construcció de la personalitat (Colomer, 1994).

Competència lectora

Segons Colomer, l’adquisició d’una competència lectora específica requereix el reconeixement d’una determinada formació lingüística i el coneixement de les convencions que regulen la relació entre el lector i aquest equip de text a l’acte concret de la seua lectura. Per tant, el lector ha de ser capaç de construir una representació mental coherent, a més de fer una resposta personal i crítica mínimament elaborada per a demostrar una comprensió global del text plantejat (Colomer, 1991).

Competència mediàtica

La competència mediàtica és una habilitat social que consisteix en el desenvolupament de l’autonomia de les persones, així com el seu compromís cultural i social, i la potenciació de la cultura participativa amb el funcionament de la capacitat crítica. Tanmateix, hem de tenir en compte que s’adapta a les característiques específiques segons l’individu. Aquesta competència es pot engrandir mitjançant interaccions crítiques amb missatges produïts pels altres i propis, i també amb la reflexió sobre estes experiències (Joan Ferrés y Alejandro Piscitelli, 2012).

Gènere narratiu

El gènere narratiu és un dels molts gèneres que engloba la literatura, però aquest té molta  importància doncs compta amb un recull molt extens d’obres. El gènere conté molts elements que el conformen. En primer lloc, trobem al narrador què és qui s’encarrega de contar la història; després, la idea principal i la successió d’esdeveniments; i els components més figuratius que són els personatges i el marc contextual que defineix temps i lloc.

A més, la narrativa ajuda molt al desenvolupament de certes habilitats dels xiquets i joves per diferents qüestions. Per exemple, l’aprenentatge de diferents accions i conductes dels personatges o la selecció d’informació rellevant. I altres funcions del gènere serien la repercussió de determinades característiques de les històries en els estats afectius del lector, la percepció estètica del llenguatge i la variabilitat de les interpretacions entre els lectors (Colomer, 1991, 1994).

Efectivament, la capacitat del lector de connectar els esdeveniments narratius entre ells té relació amb la seua habilitat de preveure què passarà, és a dir, que si els xiquets en la seua lectura poden  relacionar idees possiblement podran també representar a la seua ment possibles conseqüències (Colomer, 1994).

Per altra banda, la narrativa proporciona molts exemples d’ús de gèneres no literaris, com ara la recepta a la novel·la de Laura Esquivel Como agua para chocolate, la notícia a El paral·lel 42 de John Dos Passos, Dràcula de Bram Stocker i tantes altres, o les instruccions al conte «Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury» de Quim Monzó (Bordons, 2003).

Literatura de tradició oral

La literatura de tradició oral és fàcil relacionar-la amb l’educació encara que no siga del mode més formal, sinó que aquesta englobaria histories, contes, llegendes i refranys populars de temes quotidians que amaguen directrius i consells quasi sempre dirigits als més xicotets. Aleshores, podríem dir que en un primer nivell, es tracta d’ensenyament popular.

És probable que aquesta literatura la transmeten els adults de la família als joves de la casa, tant siguen els pares com oncles o iaios. Però, encara que parega que no, té molta importància car suposa, en molts casos, un dels primers contactes amb la cultura i la literatura; de fet, asegura Colomer que l’educació primària aprofita eixe coneixement per a introduir l’aprenentatge de la llengua escrita (Colomer, 1991).

A més, amb l’aparició de la etapa educativa de infantil, es va començar a utilitzar la literatura de tradició oral com instrument per a l’educació útil i profitós de manera que s’ha mantingut i encara es practica en els centres de hui en dia (Colomer, 1994).

Però, també existeix el perill de que el contacte dels xiquets amb la literatura es quede en tan sols aquesta aproximació i no es fomente el gust per la lectura. Així, Colomer adverteix de que molts i moltes mestres opten massa voltes per la tradició oral, el que provoca la limitació de la experiència literària dels alumnes (Colomer, 1991).

També molts altres autors, com Batalla i Segarra, consideren que la literatura de tradició oral condiciona en gran mesura l’adaptació a  l’aprenentatge de la literatura a la primària (Batalla & Segarra, 2003).

Animació lectora

L’animació lectora es una acció o conjunt d’accions dirigides a l’establiment i formació d’un vincle entre un material lector determinat i un individu. Per tant, la seua finalitat en sí mateixa es la d’aconseguir una interacció real entre llibre i lector; propiciant d’aquesta manera una lectura activa, comprensiva, reflexiva i conscient per part del lector al voltant d’allò que està llegint.

 Es pretén despertar l’interès i el gust del lector per llegir el material en qüestió, no per tenir la imposició de llegir-lo. Es necessària la presencia d’un mediador, per tal d’exercir de fil conductor entre ambdós elements.

Paratextos

Els paratextos son un conjunt d’elements que ajuden a complementar al text, servint-li al lector com a introducció del contingut, mitjançant un conjunt de coneixements o idees prèvies. Per tant, aquests elements s’encarreguen d’atraure al lector, generar-li una opinió o pensament previ i preparar-lo per dur a terme una lectura eficient del text. 

Podem diferenciar-ne quatre tipus: segons l’emissor diferenciem entre el paratext d’autor (índex, bibliografia, dedicatòries...) i el paratext editorial (catàleg, solapa, llom...); segons el contingut podem diferenciar entre els paratextos verbals (pròleg, títol, tipografia...) i els paratextos no verbals (il·lustracions, fotografies, mapes conceptuals...).

Generes audiovisuals

Els mitjans audiovisuals s’han encarregat de crear els seus propis generes, que són cadascun dels grups o apartats en que podem classificar els programes o vídeos; en funció de la seua finalitat, el tipus de públic al qual va dirigit, la seua construcció i segons la forma de difusió. 

En aquests generes es fonamental la relació e interacció entre el visual i l’auditiu per situar-nos en un espai i temps determinat, i d’aquesta manera comprendre el que ens estan presentant. Dins d’aquesta classificació, podem diferenciar entre els generes ficcionals (curtmetratge, videoclip, docuficció, espot) i no ficcionals (documental i reportatge).

Literatura Infantil i Juvenil. LIJ

Per a definir aquest terme, primer hem de delimitar el camp d’estudi, cosa gens senzilla doncs es tracta de un fenomen prou modern i que no compta amb unes característiques específiques; nogensmenys, podem dir que la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) és una disciplina situada entre  moltes àrees, com la llengua, la literatura per supost, la pedagogia, la sociologia o la psicologia entre d’altres (Mínguez 2011).

Però, abans de res, s’hauria de concretar l’aparició d’aquesta vessant de la literatura. En realitat, els estudiosos tenen distintes opinions al respecte i moltes vegades estos desacords a l’hora de establir l’inici de la LIJ tenen relació directa amb el moment històric; tanmateix, en aquest cas ens centrarem en el segle XVIII, moment en el que es va massificar l’alfabetització de les clases mitjanes i baixes. Aquell fou un intent d’oferir un producte a l’abast de tothom, incloent als més petits en aquest públic. També és veritat que hi hagueren molts altres textos enfocats als més menuts en temps anteriors al segle XVIII, però no han sigut considerats part de la LIJ car no compleixen els tres requisits fonamentals (Mínguez, 2011).

Una vegada situada la LIJ en la història, hem de recordar que és una ferramenta molt valuosa per a construir la competència literària de l’individu, a més de que conforma l’intratext de cada lector. Però sempre ha de ser atractiva per als xiquets i les xiquetes, els vertaders protagonistes d’aquesta literatura. Altre apartat essencial de la LIJ és que ha d’estar en tots els casos present el caràcter educatiu. Per això, podem enumerar tres característiques principals per a tractar de definir la LIJ: la literarietat, l’adequació al lector model i el component educatiu. Nogensmenys, la LIJ no sols es pot entendre així, sinó que també es poden utilitzar altres enfocaments (Mínguez, 2011).

La Literarietat fa referència a que tots els textos que es consideren LIJ abans han de ser acceptats per la literatura, és a dir, que per a parlar de literatura infantil primer hem de confirmar que és literatura perquè hi ha molts textos didàctics i lúdics que es dirigeixen al públic infantil i juvenil però que no han sigut reconeguts en l’àmbit literari, com els desplegables o llibres-joguet, els anomenats “llibres per a la infància”.

A això hem d’afegir que amb el desenvolupament de les noves tecnologies s’està confonent més encara el concepte de literatura perquè ara podem trobar textos molt breus en qualsevol lloc i no es sap amb certesa si són o no literatura. Però hi ha altres postures, com la del crític literari Peter Hunt, qui pensa que és el valor d’una obra la que concedeix la categoria de literatura, o no, i no els trets. Per tant, la definició mai es pot considerar estàtica o inamovible sinó que és dinàmica i es troba en canvi.

En quant a l’adequació al lector, és primordial que els llibres de la LIJ cerquen la empatia, els escriptors han de posar-se en la pell dels infants, individus sense cultura ni coneixements ni tampoc capacitat de crear idees molt elaborades.

Així, és veritat que durant la història hi ha hagut molts llibres que han llegit milers de joves i  xiquets (crossover literature), però no es poden considerar part de la LIJ car no han sigut creades explícitament per a això, per a ells.

El component educatiu, per la seua part, fa referència a la transmissió de valors i idees que fa el autor mitjançant l’obra per a educar i fer conèixer de noves realitats. No parlem tan solos de un transfons didactista ni moralista sinó que es tracta de un component que, de fet, es dona en qualsevol text literari, però que en l’àmbit de la LIJ es més destacat.

Gènere líric

                La paraula "lírica" defineix tot allò relatiu o pertanyent a la lira, o a la poesia pròpia per a el cant. Es caracteritza per la musicalitat i per l’expressió de sentiments de un emissor fictici, o parlant líric y, a més a més, per la representació de la seva subjectivitat. És la forma poètica que expressa els sentiments, la imaginació i els pensaments de l'autor (el esmentat parlant líric). És el que el poeta sent en el seu món interior, inspirant-se en la seva pròpia emoció i també en la de altres. Així, com que el parlant líric expressa les seves emocions, aquest gènere està associat amb la funció expressiva del llenguatge . El gènere líric no busca ser una fidel representació de la realitat del món, ja que aquesta no és la seva finalitat inicial, sinó la d'expressar la interioritat del o els parlants. El món no busca ser representat, ja que el món d'un no és igual per a un altre, per axó la lírica apunta a la subjectivitat de cada exponent. Aleshores, el vers sol ser el mitjà expressiu més utilitzat per a la lírica. Se diu gènere líric perquè antigament els poemes es recitaven acompanyats d'una lira (instrument musical de cordes). Per altra banda, en la poesia infantil ha estat freqüent que s'incorporessin al gènere aspectes no literaris que no s’exigeixen en la poesia en general, però s'entenen imprescindibles per als nens: com la moral i la voluntat pedagògica. Els subgèneres són: Poesia, Balada, Cobla, Oda, Romanç, Ègloga, Sonet y Cançó. A aquest gènere pertany el famós poeta espanyol Federico Garcia Lorca. (Cervera, J. (1991). Teoría de la literatura infantil).

Pla lector

                És un document que arreplegarà totes les intervencions del centre destinades al foment de la lectura i la comprensió lectora, la qual cosa implica un suport explícit a l’adquisició de les competències bàsiques, especialment:

1. la comunicació lingüística
2. el tractament de la informació i la competència digital
3. la competència cultural i artística
4. la competència per a aprendre a aprendre


Els centres docents concretaran les pautes generals per a l’elaboració del pla, a fi de garantir un tractament integral i sistemàtic de les activitats dirigides a promoure la lectura i a millorar l’expressió i la comprensió oral i escrita.

Els objectius del pla lector son els següents: fomentar en l’alumnat l’interès per la lectura i desenrotllar l’hàbit lector, afavorir la comprensió lectora des de totes les àrees, matèries, àmbits i mòduls del currículum, fomentar en l’alumnat la lectura com a activitat d’oci i de gaudi, reforçar la figura dels mitjans audiovisuals i digitals com a mitjans de suport a la lectura...

A mes a més és un programa que conté una sèrie d’actuacions que persegueixen afavorir el interès per la lectura entre els xiquets i les xiquetes. Parteix, a més, de la consideració de la lectura com a instrument fonamental per a l’aprenentatge en totes les àrees de l’ensenyament, i també com a font d’entreteniment i plaer. (“Orde 44/2011, de 7 de juny”, en Diari Oficial de la Comunitat Valenciana, 16-06-2011, nº 6544, pp. 24556-24559)

Figures retòriques

               Son paraules o frases usades per a embellir la expressió dels conceptes, de donar al lenguaje escrit o parlat la necessària eficàcia per a delectar, persuadir o commoure. A més a més, són utilitzades per donar èmfasi a una idea o sentiment. Aquest èmfasi consisteix en què l'autor, parlant o creador fa escapament del sentit literal de la paraula o frase, o aquest dóna un sentit diferent al comunament utilitzat. Podem trobar aquestes figures en el llenguatge col·loquial: metàfores com “Estudia com un lleó” o expressions iròniques com “¡Però què simpàtic és aquest nen!”.

Llibre

             Va sorgir com ha resposta de la necessitat que ha tingut la humanitat de preservar i transmetre la seua cultura, es a dir, les seues creences y coneixements, tant en el espai com en el temps. Els seus orígens es remunten a les primeres manifestacions pictòriques, les pintures rupestres, que es realitzaren al paleolític. Hui en dia podem diferenciar tres tipus de llibres diferents: 1) el llibre tradicional (obra impresa), 2) el llibre electrònic, i 3) el audiollibre.

Literatura (i fet literari)

          Etimològicament, la literatura deriva del llatí littera, que significa lletra o l'escrit. Per la seua etimologia, doncs, la literatura està lligada a la cultura, com a manifestació de bellesa a través de la paraula escrita, però aquesta definició deixa fora el fet literari que és anterior a la generació de l’escriptura, ja que des de que el home es home, passant per l’Antiguitat i a l’Edat Mitjana, la literatura era de transmissió oral (no estava la figura de l’escriptor, però estava, per eixample, la figura del joglar), que és la primera manifestació literària coneguda. Per tant, és millor parlar, seguint a Aristòtil, de l'art de la paraula: la literatura és un art, i per tant, es relaciona amb altres arts, i té una finalitat estètica. Cal mencionar que La Poètica, de Aristòtil va ser el primer text teòric de gran pes en el que es tracta la qüestió de definir l’art de l’escriptura.

         Abans de Aristòtil el primer pensador grec del qual es conserva una quantitat important de reflexions al voltant del fet literari és Plató. L'acostament de Plató a la literatura es realitza en un doble vessant: metafísic i ètic. Des d'ambdós punts de vista, la consideració de la literatura és més aviat negativa per a d’ell, ja que conduïa a perdre la memòria.

        Altra definició del concepte literatura, que integra el fet literari, es la donada per l’autor J. Domínguez Caparros (2001), qui entén la literatura com un llenguatge propi del tipus de comunicació especial que és l’art... si la literatura canvia d’una època a un altra, d’una societat a altra, en la seua descripció deu integrar elements textuals i extratextuals, com caracteritzadors del tipus de comunicació artística en que consisteix. Aquesta perspectiva comunicativa implica que la literatura és un missatge dins d’un acte comunicatiu, el qual és desenvolupa en una situació especial, amb un emissor, un receptor i un context propi.

         Delimitar el concepte de literatura no es gens fàcil. Sebastià Serrano constatà que el fet de la literatura ha estat un intent fallit: El mateix concepte de literatura sembla que fa figa per més d'un indret. Amb açò, pretén fer-nos reflexionar sobre que és i també que no hi és literari. Ja no demanem un algorisme de reconeixement, però sí un criteri fiable que permeta delimitar clarament allò que és literatura i diferenciar-ho d'allò que no és.

         Per altra banda, el fet literari és un fet històric, és mudable en el temps i en l'espai, està en constant canvi a causa de les diferents situacions que l'afecten en cada moment. Dit en altres paraules, en aquest cas de Vicent Salvador: una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d'estudi no és sinó una idealització d'uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d'evolució definides. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny.

          Tot el nomenat fa de la literatura i de la seua definició un món de idees, món que s’ha anat confeccionant al llarg de la història, adaptant-se als canvis que s’han produït en el seu objecte d'estudi. En l’actualitat, la variació del concepte de literatura condiciona a més a més el concepte didàctic d’ensenyament i aprenentatge del que és literatura, ja que amdues instancies: el que és i com explicar-ho, van irremediablement lligades, donç comprendre es aprendre.

Àlbums il·lustrats

              Sorgiren cap al 1960. Són relats que integren text i il·lustració, amb una forta preponderància gràfica. Aquest tipus de llibres precisen que el lector faça una interpretació narrativa més enllà de les paraules. Així que la història es recolza fonamentalment en la il·lustració. Tant text com il·lustració es complementen, i totes dues disciplines tenen la mateixa importància. Encara que l'àlbum il·lustrat sembla exclusiu de la LIJ, cada vegada hi ha més autors que escriuen continguts per a adults. És el gènere que millor combina art i literatura, com es pot veure en Allà on viuen els monstres (Maurice Sendack, 2000).

Paraliteratura

És un tipus de literatura que està considerada als margens dels gèneres literaris establerts i destinada al consum de masses. Segons l´època comprén gèneres com la novel·la policíaca, el còmic o la ciència ficció. Té una gran importància, degut a que canalitza una literatura mediàtica i no  concep el principi de bellesa en si mateixa, sinó a través d'una utilitat. Els crítics i elits intel·lectuals cataloguen com subliteratura, contraliteratura, una terminologia una miqueta despectiva.

Intertextualitat

És la relació que s´estableix entre un text, oral o escrit, amb altres textos,  ja siguen del mateix moment o anteriors. La intertextualitat influeix tant en la producció del text com en la comprensió d´aquest. Aquest concepte el va introduir Mijaíl Batjin. Existeixen tres tipus de intertextualitat: la cita, el plagi  i l´ al·lusió.  La primera es una referència explícita  de altre text i sempre es literal. De plagi parlem quan l´autor no fa referència a la font de la qual ha tret la informació. Per últim, si en el text trobem una referència, però  no es literal, es tracta d´una al·lusió.

Competència literària

En termes generals, podem considerar la competència literària com el conjunt de coneixements i microhabilitats per a ser capaços d´utilitzar la literatura. Es tracta d´una competència lectora específica i té diferents components, com els coneixements literaris, habilitats expresives i comprensives... Es tracta d´un terme que va lligat amb el d´educació literària, ja que aquesta es la que ens permet desenvolupar la nostra competència.

En els anys 70,  es va arribar a la conclusió de que l´adquisició de la  competència literària  no s´aconsegueix únicament fent que els xiquets es sàpiguen quins són els autors més destacats i quines són  les seues novel·les. Cal tindre en conte que un bon lector literari es forma llegint  literatura (Colomer T.). Per tant, aquesta capacitat no es innata sinò adquirida i fa que  les escoles tinguen que preguntar-se quin és el  millor mètode per a aconseguir que l´educació literària siga de qualitat i formar lectors competents. En aquest  moment, s´adonaren de què la  lectura devia estar adaptada a l´edat del xiquet i per tant,la literatura infantil podia tindre molt de profit. Hi havia molta gent que estava en contra pel fet que no consideraven que la literatura infantil i juvenil es puguera considerar obra literària.

Durant la  següent dècada, la principal meta que es buscava aconseguir era saber quins llibres ajuden als xiquets a aprendre a  llegir i els ajuden a crear els seus propis pensaments i desenvolupar habilitats en la lectura del text. Per tant, la polèmica ja no es centra en dir si es tracta de literatura de veritat o per a xiquets,  sinò endinsar-se en la finalitat del text literari.

Per a qè un xiquet tinga una competència literària que el faça comprendre textos literaris  ha de tindre una serie d´habilitats que es posen en pràctica  a l´hora de la lectura. Diversos estudis ens fan pensar que aquesta competència no s´adquereix únicament  en  activitats d´escriptura i lectura. L´activitat més influent en el procés de l´adquisició de la llengua escrita és haver escoltat contes de menut (Wells).  La  comprensió de les narracions es altra de  les ferramentes  de  les que ha de disposar un lector competent. Actualment, a les escoles és un dels problemes més greus quan els xiquets lligen un text. El xiquet llig el text i quan l´acaba es queda com al principi, no s´ha enterat de res. Existeixen estratègies per aconseguir que els xiquets comprenguen millor els textos. Resumir paràgrafs, fer preguntes al voltant del text, predir el que va a passar més endavant.

Com a futur mestres, hem de saber com podem desenvolupar la  competència  literària en els nostres alumnes.  Hem de seleccionar amb molta cura els  textos que han de llegir, ja que han de resultar d´interés per  al  alumnat a la vegada que educatius. Una altra experiència  que pot resultar molt enriquidora  es construir el significat d´una manera conjunta, per a compartir experiències, veure distintes opinions del que s´ha llegit. Fer activitats que motiven a la lectura  i que no siguen tan sols llegir-ne un pel seu conte…

Per a concloure acabe amb una frase de Patrici Batalla: Cal que els professionals de l’ensenyament no oblidin la funció comunicadora i comunicativa del llenguatge. El treball de lectura a primària hauria d’anar molt relacionat amb la pràctica de la creació literària. Sense cap dubte, llegir es fonamental per a desenvolupar la creativitat en els xiquet, una qualitat molt demandada i que en la escola no es treballa el suficient. La capacitat crítica sols es pot desenvolupar fent que el xiquet treballes de manera autònoma i prenent les seues decisions. Per a aprendre hi ha que equivocar-se.