Gramàtica de la fantasia (P 27)

Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari és tracta d´ una de les obres de més prestigi i més influents d´aquest autor. En ella exposa les seues idees pedagògiques, havent-se convertit en un referent per a molts professionals de l´ensenyança de la llengua i la lectura. El llibre es la quarta edició que s´ha fet per l´editorial “Textos del bronce”. Va sortir a l´any 1998.

Gianni Rodari va nàixer a  l´any 1920 en la població italiana de Omegna, en la regió de Lombardia. Ha sigut escriptor, periodista i pedagog, fou cronista de l´Unità des de 1947 i en 1950 dirigeix Pionere, el primer seminari italià d´ inspiració democràtica per a xiquets. La publicació del seu primer volum per a xiquets Il libro delle fiastrocche, que va suposar un gir renovador en la literatura infantil i el va fer guanyar “el Premi Andersen” (Nòbel la LIJ).

Va ser a l´any 1973 quan va publicar Gramàtica de la fantasia, amb el subtítol de “Introducció a l´art d´inventar històries”. Recomanaria el llibre a tot el personal docent, no tan sols als mestres de llengua, ja que en el llibre es mostren moltes ferramentes per desenvolupar la imaginació dels xiquets i que en la meua opinió, poden ser utilitzades en qualsevol àmbit. També és molt recomanable per a pares, sobre tot aquells que encara tenen una visió tradicional de l´escola  per a que puguen veure i entendre que l´escola no hauria de ser el mateix que fa 50 anys.

El llibre està dividit en 45 capítols i en cada capítol es conta una història totalment diferent, com a molt fent referència a un altre capítol  per la  relació de la tècnica emprada amb l´anterior. Són situacions viscudes per Rodari, en les quals ens conta com a partir de paraules o fets que pareixen surrealistes, els seus alumnes son capaços de crear una història. Hi ha històries, que fins a mi, que em considere un xic molt creatiu i imaginatiu no se m´haurien ocorregut mai.

La primera ferramenta de la que fa ús l´autor i  una de les més importants, és  el “binomi fantàstic”. Aquesta tècnica consisteix en agafar dues paraules completament diferents i crear una relació entre elles per a poder crear una història. De vegades les relacions que s´estableixen són tan sumament inverosímils que provoquen la risa en els xiquets. Es tracta de ser capaç de lliberar a les paraules del seu significat quotidià, fer que d´aquestes es tinga una visió completament trencadora de la que tenim  pot ser una ferramenta per a fer que els xiquets siguen més creatius. Fins i  tot, pot millorar la resolució de problemes de tot tipus. Cal deixar arrere tot el que portem interioritzat i que ens tanca a una solució per cada problema que apareix.

Encara que al principi utilitzar el binomi fantàstic parega no tindre molt de sentit, amb temps i pràctica es poden arribar a escriure històries realment interessants i que tinguen un sentit figutat, però relacionat amb els objectius que busquem de l´activitat. La qüestió principal que s´ha de preguntar el mestre és si la seua zona de comfort és també la dels xiquets. Donar classes sempre iguals, amb les mateixes activitats i en les quals es traspassen coneixements que no duren ni una setmana en els casos més favorables, és la millor manera d´ensenyar? Innovar, atrevir-se, canviar, equivocar-se... Si  vols aconseguir coses diferents no pots fer sempre el mateix. I ací em quede amb una frase de Zibaldone que ix al llibre: “ L´home adult, encara estar enmig de la infelicitat... no acceptaria tornar a ser un xiquet si ha de patir tot el que en la seua infància ha patit.”

Sense cap dubte es tracta d´una frase que molts estaríem d´acord.  No tornaríem a l´escola si  fóra com la vam viure. Ací és on naix el problema, l´escola està feta per als xiquets, per a què gaudisquen al temps  que aprenen? La majoria coincidiríem en que no es així i per tant, alguna cosa estem fent malament. No estic segur si la tècnica del binomi funcionaria amb els meus xiquets, però  sí de que les que hi ha ara mateix, no funcionen i per tant l´ utilitzaria per a veure si els aporta alguna cosa diferent. Cada mestre ha de ser capaç de fer activitats distintes i depenent de la resposta dels xiquets quedar-se en unes o altres. No hi ha un model de classe o activitat que fer, cada xiquet és un món i hem de ser capaços de trobar la millor forma per a què aprenga.

Una altra de  les parts del llibre de la que m´agradaria parlar és la que l´ autor ens conta com mitjançant una errada es poden crear històries i fer que l´errada quede en l´ oblit. En aquest capítol el xiquet diu “Espania” en conte d´Espanya i a partir d´aquest es crea una història en la que “Espania” té un significat diferent. L´escola i els mestres tenen com a principi que els errors són una cosa negativa i s´han de castigar, llevant-li nota al xiquet o fent-li copiar l´errada fins que l´aprén. Per a que el xiquet aprenga s´ha d´equivocar, és una cosa que no es pot canviar i per tant no es deuria castigar l´errada i penalitzar. En la meua opinió s´ ha de prendre com algo positiu que és conseqüència de que el  xiquet s´atrevisca a opinar o a resoldre algun problema.

Que el xiquet mostre iniciativa per aprendre i els mestres el tallen diguent-li que ho ha fet malament és una de les carències més greus que  té l´escola en la meua opinió. Tan sols fa que li tallem  les ales quan hauríem d´animar-lo a volar i aprendre.

Altres metodologies que l´autor proposa per tal de crear històries  són a partir de les característiques d´un personatge donat crear-la, com per  exemple l´home de vidre o canviar contes populars en els quals cada personatge té un paper marcat i sempre es conta la història de la mateixa manera. Un exemple que vam veure a classe és  el llibre de “T´he agafat Caputxeta” en el qual el llop no li fa por a la Caputxeta, i aquesta és molt moderna i atrevida.

Mitjanant endevinalles també es pot fer ús de la creativitat. Hi ha un capítol en el qual ens explica com no tot són crear històries, sinó que es poden fer altres coses, com endevinalles per exemple. Diguent-li al xiquet qualsevol cosa per a fer l´endevinalla i donant-li els passos a seguir per fer-la es poden crear jocs en el qual cada xiquet crea la seua endevinalla i posteriorment els companys intenten ressoldre-la.

Ara, m´agradaria comentar una ferramenta molt potent per als pares, que es tracta de crear històries per als xiquets en les quals ells  siguen els protagonistes. Quan són menuts, els xiquets són molt  egocèntrics i contar-li´ls  històries motivants seues amb un futur agradable i motivador sense cap dubte despertarà el seu interès. Pot ser una ferramenta molt motivant si coneguem els interessos dels xiquets i sabem  desenvolupar-la bé.

Una de les reflexions que més em va sorprendre del llibre va ser la que fa dels temes tabú que té l´escola, com poden ser el sexe i la mort. L´autor no entén com poden ser temes que estan tan ocultats en l´escola, per la reacció que poden tindre els pares o perquè no està ben vist tractar-los per la societat. Fins i tot arriben a considerar-se temes  que no afavoreixen el correcte desenvolupament dels xiquets i poden que fer que tinguen pensaments poc adequats per l´edat. Són temes naturals en la vida de qualsevol ésser viu i que entren dins de la seua vida de manera fonamental. Actes negatius poden ser robar o fer mal a algú, però dir que aquests temes són tabú em pareix una tonteria. Hi ha que adaptar-los a l´edat del xiquet però  no fer com si no existiren. Si volem que l´escola siga una escola per a la vida, són dos temes que hem de tindre en compte.

Per a concloure aquesta ressenya, m´agradaria dir que aquest llibre em va resultar una mica estrany al principi, ja que mai havia llegit res paregut, però conforme vaig anar avançant em va anar agradant més  i més. Hi ha moltes formes de fer que els xiquets siguen creatius, però el primer que ha de ser-ho és el mestre. No em pareix que la finalitat del llibre siga que agafem les tècniques tal qual i les apliquem a les nostres classes. Cada mestres ha de tindre els seus propis recursos i no basar-se en copiar-los d´algun manual. Açò es el que fa a la professió de mestre tan bonica però a la vegada tan complicada i que requereix tant d´esforç. Com he dit, per a que els xiquets siguen creatius, han de tindre un espill on  mirar-se i un model a imitar i qui millor que el mestre.